El cas del cava: de com s’enfonsa una comarca sencera

10 de Març de 2026

Al final, ha tingut lloc el que era previsible i conegut per qualsevol que hagi treballat en adquisicions internacionals. És a dir, s’entra en una empresa amb una part del capital i, passats uns pocs anys, l’empresa compradora adquireix la resta de les accions. El sistema té avantatges: verificar les dades a fons -t’estalvies una due diligence llarga i tediosa-, els antics propietaris ajuden a la transició, etc. És per això que, finalment, el grup Henkell ha culminat l’operació adquirint la resta de les accions de Freixenet fins a arribar al 100%. Res nou, com tampoc ho va ser l’enfonsament de la DO Cava el seu dia. I és que els actes sempre tenen conseqüències.

Que tot aquest muntatge acabaria com el Rosari de l’Aurora me’n vaig adonar ja fa molts anys quan, tot passejant per Londres, vaig entrar en un Marks & Spencer a tafanejar. Vaig trobar-me amb unes ampolles de “Spanish cava” que es venien a l’equivalent d’avui d’uns cinc euros. Vaig fer uns petits càlculs: tap de suro amb morrió, ampolla de vidre, etiquetatge, transport, emmagatzemament i, marges del sector distribució... La veritat és que vaig deduir -sense equivocar-me massa- que el contingut de l’ampolla no servia, perdonin-me l’exemple, ni per donar lavatives.

Arran d’aquella deducció vaig escriure un article al diari Avui bastant radical, ja que, al meu entendre, la situació era inacceptable. Per diverses raons, totes sustentades per l’engany a escala nacional. Se’ns venia el cava com a súmmum de la catalanitat quan, de fet, es tractava d’una DO d’àmbit espanyol, sense presència de la Generalitat en cap moment. Se li pagava, al pagès, preus de misèria -menys del 10% del que es pagava pel raïm per produir xampany francès-. El vi era, majoritàriament, immadur i maltractat. S’amenaçava els mitjans de comunicació de restringir la famosa publicitat nadalenca -ho sé per experiència-. Com que l’omertà era la pràctica habitual, els diaris catalans no publicaven les multes milionàries -principalment a Freixenet- que aplicava el ministeri d’Agricultura; només sortien publicades en diaris no catalans. Les pràctiques caciquils de l’antiga Caixa del Penedès eren silenciades. Buf! Em sembla que me’n deixo alguna, però no pretenc ser exhaustiu.

El cas és que, en haver publicat l’article, em van trucar de Freixenet -em sembla recordar que eren uns advocats, per impressionar- i els vaig dir que s’ho fessin mirar, i que si ells creien que deia alguna mentida, m’ho fessin saber i jo publicaria la rectificació. Encara espero que me’n diguin res. Ells no ho sabien, però jo jugava amb avantatge: estava molt documentat -tenia un amic director general d’unes caves importantíssimes que feien un cava honest- i, fet fonamental, m’emparava la lògica i la raó.

El cas és que no calia ser un geni en la gestió per adonar-se que una guerra per vendre cava barat i dolent estava destinada a ser una catàstrofe. No només per al que la practicava, sinó per a tot el col·lectiu que, en aquest cas, era la comarca del Penedès sencera.

"El resum d’avui és que la percepció del mercat és que el cava és bo per fer sangries i poc més. Fet guanyat a pols"

El resum d’avui és que la percepció del mercat és que el cava és bo per fer sangries i poc més. Fet guanyat a pols. Perquè hi ha dues lliçons relativament fàcils d’aprendre. Si vols entrar en una guerra de preus, prepara’t. En un món globalitzat sempre hi haurà algú que ho farà més barat. La segona és que en una DO qualsevol d’Europa, als que no compleixen se’ls fa fora sense escàndol. I no val anar als tribunals. Si mai es publica l’escàndol, el consumidor marxa per una lògica manca de confiança. Però, ho oblidava, el cava no era una DO per treballar bé i vendre millor. Era un cortijo amb uns senyorets asseguts a Freixenet.

Ara es tanca el cercle. El mal fet al Penedès, a la seva gent i, de fet, a totes les DO catalanes, és irreparable. La confiança en les autoritats governatives i reguladores, perduda. Sembla que els antics propietaris de Freixenet continuaran traginant amb el vi, ara amb uns socis d’una gran hispanitat. Per ser justos, haurien d’enriquir el seu escut familiar amb una frase que els caracteritzi. L’avara povertà di Catalogna em sembla la més apropiada.