Escolta l'article ara…
Hi ha pocs debats que generin tanta polèmica com el fenomen migratori, tant al nostre país com a la majoria dels països receptors del món, des de Sud-àfrica, el Japó, els Estats Units o Alemanya. Cada vegada que apareixen noves dades sobre arribades, ocupació, habitatge o serveis públics, Catalunya es divideix entre els qui sostenen que necessitem més immigració perquè sense ella no podrem mantenir el nostre model econòmic ni l'estat del benestar, i els qui denuncien que el país ha superat la seva capacitat d'acollida.
La qüestió central no és si Catalunya necessita més o menys immigració. La qüestió és molt més senzilla i molt més incòmoda: qui governa avui la immigració a Catalunya? Doncs no està clar... més enllà del marc europeu i de les competències estatals.
La immigració depèn administrativament d'un departament, les conseqüències socials d'un altre, el mercat laboral d'un tercer, les escoles d'un quart, la llengua d'un cinquè, la seguretat d'un sisè i l'habitatge d'un setè. La política migratòria catalana és avui un puzle administratiu on cada peça funciona amb relativa autonomia, però on ningú no dibuixa la imatge completa. Gestionem les conseqüències, però no governem el fenomen. Podem fer politics però no fem policies. I aquest és probablement el gran error que Catalunya arrossega des de fa 30 anys.
A Espanya, excloent els ciutadans comunitaris que suposen un 50% dels immigrants totals, aproximadament el 83% de la població estrangera extracomunitària es troba en situació administrativa regular i prop del 17% en situació irregular. Ara bé, no existeix una estadística oficial que permeti afirmar quin percentatge va entrar inicialment amb contracte de treball, visat d’estudis, reagrupament familiar o una altra autorització prèvia. Una part molt significativa dels residents, actualment regulars, va accedir directament per aquestes vies, mentre que una altra va entrar com a turista, sol·licitant d’asil o sense autorització, i va obtenir posteriorment la residència per arrelament, protecció internacional o circumstàncies excepcionals, fet que es coneix per sobreestadia de visat. El percentatge més insignificant són els que entren de forma irregular per terra o mar, però són els que tenim fixats en el nostre marc mental. Per tant, poca anàlisi podem fer si no tenim dades solvents del que està passant.
Hi ha una diferència fonamental entre Catalunya i països com el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda o fins i tot Suïssa, Dinamarca o els Països Baixos. Ells fa dècades que saben que la immigració forma part del seu projecte nacional. Nosaltres no.
Durant bona part dels segles XIX i XX Catalunya va ser un país d'emigrants. Milers de catalans van marxar cap a Cuba, l'Argentina, França, Alemanya, Suïssa o Bèlgica buscant oportunitats. No vam haver de construir institucions per seleccionar, formar o integrar grans contingents de població estrangera perquè aquesta senzillament no era la nostra realitat. Quan la immigració internacional va començar a créixer de manera accelerada a partir dels anys noranta vam reaccionar com vam poder. Amb bona voluntat, però sense model. Amb polítiques d'acollida, però sense una política migratòria. Amb recursos socials, però sense una estratègia de país.
"A Espanya, excloent els ciutadans comunitaris que suposen un 50% dels immigrants totals, aproximadament el 83% de la població estrangera extracomunitària es troba en situació administrativa regular i prop del 17% en situació irregular"
Tots els governs catalans, des de Jordi Pujol fins a Salvador Illa, han dedicat esforços importants a l'acollida, a la integració i als serveis públics. Però cap no ha construït un relat nacional compartit sobre què significa immigrar a Catalunya ni ha definit un model català de governança migratòria. Al principi per por d'obrir un meló molt complex, després per por de ser titllats de xenòfobs i poc acollidors.
La paradoxa és que Catalunya ja havia intuït part de la solució. La Llei 10/2010 d'acollida de les persones immigrades i retornades va ser una norma avançada per al seu temps. Regulava el Servei de Primera Acollida, establia itineraris formatius, reforçava l'aprenentatge del català i plantejava una política pública d'integració molt més estructurada que la de moltes comunitats autònomes. Però contenia una idea encara més interessant: la possibilitat de crear una Agència de les Migracions de Catalunya capaç de coordinar aquesta política. Quinze anys després, aquella agència continua sense existir.
És difícil trobar una metàfora millor del funcionament de les polítiques públiques catalanes i és que massa sovint no despleguem els instruments que nosaltres mateixos considerem imprescindibles. Un dels errors més freqüents és pensar que la immigració defineix el model econòmic. És just al revés. És el model econòmic qui acaba determinant la immigració que necessita un país.
L'Informe Fènix, tan criticat, apuntava precisament aquesta qüestió de fons: Catalunya no pot aspirar simultàniament a una economia d'alt valor afegit i mantenir una estructura productiva basada en salaris baixos i activitats intensives en mà d'obra poc qualificada. El tipus d'immigració que un país necessita és, en gran mesura, conseqüència del model productiu que decideix impulsar.
Si l'economia catalana aposta per la recerca, la indústria avançada, la salut, la intel·ligència artificial, la biotecnologia o les tecnologies verdes, la política migratòria haurà de prioritzar perfils qualificats i sistemes eficients de captació internacional de talent. Si, en canvi, continua depenent de sectors amb poc valor afegit i escassa productivitat, necessitarà un volum molt més gran de mà d'obra poc qualificada.
La política migratòria no pot dissenyar-se al marge de la política industrial, de la política educativa o de l'estratègia econòmica. Formen part del mateix sistema. Per això Catalunya necessita un instrument que avui no existeix: un Índex Català de Capacitat d'Integració (ICCI).
El debat actual gira sempre al voltant del nombre d'immigrants que entren al país. És un debat pobre. La pregunta correcta no és quants immigrants volem, sinó quants nous residents podem integrar adequadament cada any sense deteriorar la cohesió social ni la qualitat dels serveis públics. L'ICCI hauria de convertir-se en l'eina central de la política migratòria catalana. Cada any, un organisme independent amb participació del Govern, dels ajuntaments, dels agents econòmics i socials, de les universitats i dels centres d'estudis demogràfics hauria d'avaluar la capacitat real del país a partir d'indicadors objectius:
A partir d'aquest índex, el Govern podria aprovar anualment un Catàleg Català de Professions Estratègiques, identificant els perfils que el país necessita i orientant tota la política migratòria cap a aquests objectius.
Aquest és el model que, amb adaptacions diferents, utilitzen els països que millor gestionen la immigració. No improvisen. Planifiquen. L'OCDE destaca precisament aquesta tendència: vincular la immigració als objectius demogràfics i econòmics, accelerar la incorporació al mercat laboral i reconèixer qualificacions en els sectors amb més dèficit de professionals. Si sabem què necessitem, el següent pas és igualment evident. La immigració econòmica hauria d'organitzar-se principalment en origen.
Catalunya hauria d'establir acords estables amb països emissors, impulsar escoles de formació vinculades a les necessitats de les empreses catalanes, seleccionar els candidats abans del seu desplaçament i iniciar ja als països d'origen l'aprenentatge del català, el coneixement de la nostra societat, dels drets i deures i del funcionament del mercat laboral. Quan la persona arribés a Catalunya no començaria de zero. Arribaria amb una professió, amb una oferta laboral o un itinerari clar, amb coneixements bàsics de la llengua i amb un procés d'integració ja iniciat que complementaria el seu Pla d'Acollida.
"Catalunya necessita recuperar una idea que sembla haver desaparegut del debat públic: la reciprocitat. Un país té l'obligació d'oferir oportunitats, però també té dret a demanar compromís"
Aquest model beneficia tothom: les empreses redueixen els costos d'adaptació, els immigrants augmenten les seves possibilitats d'èxit, els serveis públics poden planificar millor els recursos i la ciutadania percep que existeix ordre i previsió. No cal dir que Alemanya, Itàlia, França i altres països europeus fa dècades que ja ho fan a través d'associacions empresarials i grans empreses tractores. Aquest model, però, només serà possible si Catalunya disposa de més capacitat executiva. No estem parlant de controlar fronteres ni de gestionar l'asil o la nacionalitat. Aquestes són competències estatals, el que cal és una delegació funcional de competències, perfectament compatible amb l'article 150.2 de la Constitució.
Catalunya hauria de poder gestionar els permisos de treball vinculats al seu mercat laboral, participar en la contractació en origen, coordinar els processos d'acollida, emetre informes vinculants d'integració, agilitzar l'homologació professional, gestionar la documentació administrativa vinculada als permisos, participar en el control documental als principals punts d'entrada i coordinar territorialment els fluxos migratoris. L'Estat conservaria les competències nuclears —fronteres, política exterior, nacionalitat, asil i expulsions— mentre Catalunya assumiria la gestió d'allò que coneix millor: el seu mercat laboral, els seus municipis, les seves empreses i les seves necessitats demogràfiques. És una qüestió d'eficiència. També caldria deixar de considerar la immigració una simple política social. És una política demogràfica, econòmica, territorial i de cohesió. No és normal que un dels ítems socials destacats en les enquestes d'opinió pública estigui sota una direcció general.
Catalunya hauria de crear una conselleria de Demografia, Talent, Immigració i Cohesió, dependent directament de Presidència, no només per gestionar la immigració, sinó també la natalitat, el retorn del talent català, la captació internacional de professionals, la política lingüística d'integració i l'Observatori Demogràfic. D'aquesta conselleria hauria de dependre una Agència Catalana de Governança Migratòria, recuperant i ampliant l'esperit de la llei del 2010, així com un Consell Català de Governança Migratòria, amb participació del Govern, els ajuntaments, les empreses, els sindicats, les universitats i el tercer sector.
Finalment, Catalunya necessita recuperar una idea que sembla haver desaparegut del debat públic: la reciprocitat. Un país té l'obligació d'oferir oportunitats, però també té dret a demanar compromís. Qui decideix construir el seu futur entre nosaltres ha de trobar una societat oberta, però també una societat que espera respecte per les seves lleis, voluntat d'aprendre la llengua, participació en la vida cívica i acceptació dels valors democràtics que sostenen la convivència.
Aquest no és un discurs contra ningú. És un discurs a favor d'un país que sap on vol anar. Durant massa temps Catalunya ha discutit si estava a favor o en contra de la immigració i aquest debat és estèril. El que cal definir és com volem governar la immigració. Perquè els països que prosperaran durant les pròximes dècades no seran els que tanquin les portes ni els que les deixin obertes sense criteri. Seran aquells que siguin capaços de combinar prosperitat, cohesió i confiança institucional. I això només s'aconsegueix quan la immigració deixa de ser un problema que s'administra i es converteix en una política de país que es governa.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat