Catalunya: el país més diagnosticat d'Europa
25
de Juny
de
2026
Si un extraterrestre aterrés a Catalunya i es dediqués a llegir els informes produïts durant l'última dècada al nostre país, probablement arribaria a la conclusió que es troba davant d'un dels territoris més ben governats del món. Descobriria una societat que coneix perfectament els seus problemes, que els analitza amb rigor, que els debat amb intensitat i que, a més, disposa d'un repertori sorprenentment ampli de solucions per abordar-los. Pensaria que es tracta d'un país extraordinàriament preparat per afrontar els reptes del segle XXI. Després sortiria al carrer, observaria l'estat d'algunes infraestructures, les dificultats per accedir a l'habitatge, la lentitud administrativa, els dèficits energètics, la pèrdua relativa de productivitat o les tensions dels serveis públics, i probablement arribaria a una segona conclusió molt menys amable: alguna cosa falla entre allò que sabem i allò que fem.
Catalunya s'ha convertit en una autèntica potència mundial del diagnòstic. Pot semblar una exageració, però no ho és tant. Pocs territoris europeus disposen d'una societat civil tan activa, tan estructurada i tan disposada a dedicar temps, recursos i coneixement a pensar el futur col·lectiu. Durant els darrers anys s'han produït centenars d'informes, llibres blancs, plans estratègics, observatoris, congressos i propostes de reforma impulsats des de pràcticament tots els sectors i és que la nostra societat està trista i desesperançada de cridar al vent sense que ningú la senti.
Entitats com la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball, Cecot, FemCAT, Cercle d'Economia, Barcelona Global, col·legis professionals d'economistes, enginyers industrials, enginyers de camins, arquitectes o metges. La Fundació Bofill, Cidob, Fundació Catalana per a la Recerca, CoNCA, Fundació Catalunya Cultura, Càritas, Foessa, PINCat, Racc, Catvol, femVallès, etc.
La llista d'entitats i informes és tan extensa que resulta impossible reproduir-la sencera. Però el més interessant no és la quantitat i bondat de documents produïts sinó la coincidència de moltes de les seves conclusions. Quan es llegeixen conjuntament, desapareix bona part del soroll polític que domina el debat públic. El país real sembla molt més d'acord amb ell mateix del que sovint aparenta.
Si vols saber-ne més
Hi ha un consens extraordinàriament ampli sobre la necessitat de simplificar l'administració, augmentar la productivitat, reforçar la indústria, executar les infraestructures pendents, reformar la formació professional, impulsar la recerca, connectar universitats i empreses, atraure talent, accelerar la transició energètica, ampliar l'oferta d'habitatge, afrontar l'envelliment demogràfic, reduir la pobresa infantil, modernitzar la sanitat, millorar l'educació, reforçar la cultura, reformar el sistema de finançament, la immigració, la governança territorial i qualsevol altre aspecte de la vida de la nostra societat.
De fet, si algú construís un programa electoral únicament a partir dels consensos acumulats per la societat civil durant l'última dècada, probablement obtindria una vintena llarga de mesures compartides per entitats que en molts altres aspectes pensen de manera molt diferent i que podrien treure el país de l'atzucac en què es troba.
Per això resulta tan temptador afirmar que Catalunya no té un problema de diagnòstic. Té un problema d'estratègia d'execució.
La pregunta és inevitable. Per què hem arribat fins aquí?
"Qualsevol projecte de transformació té més dificultats quan una part significativa de la riquesa produïda desapareix del nostre sistema de forma injusta"
La resposta probablement no és única. La primera causa és ben coneguda. És difícil transformar un país quan arrossegues un dèficit fiscal que, segons bona part dels estudis disponibles, supera els 22.000 milions d'euros anuals. En aquesta qüestió existeix un consens transversal gairebé insòlit. Des d'àmbits molt diferents es reconeix que Catalunya disposa de menys recursos dels que genera i que equitativament li tocarien. Qualsevol projecte de transformació té més dificultats quan una part significativa de la riquesa produïda desapareix del nostre sistema de forma injusta.
Tanmateix, seria massa còmode atribuir totes les responsabilitats a aquest factor. Hi ha alguna cosa més profunda. Qualsevol persona que ha entrat a l'administració amb voluntat sincera de servei públic acostuma a explicar una experiència similar. Alcaldes, consellers, directors generals o gerents de tota mena de sensibilitats polítiques diferents coincideixen en una reflexió sorprenentment recurrent: no imaginaven que fos tan difícil canviar res.
El descobriment és gairebé sempre el mateix. Les estructures permanents són extraordinàriament resistents al canvi. Els procediments es multipliquen. Els controls augmenten. Les responsabilitats es dilueixen. Els recursos realment disponibles per transformar la realitat acostumen a ser molt més limitats del que sembla observant les xifres globals dels pressupostos.
Si vols saber-ne més
A això s'hi afegeix una cultura administrativa que tendeix a ser més protectora de l'estructura existent que no pas promotora de la reforma. El corporativisme no és un fenomen exclusiu de l'administració, però hi té una presència especialment rellevant, ja que els incentius acostumen a premiar més la preservació del sistema que la seva transformació. Qualsevol proposta de canvi acostuma a generar resistències immediates, encara que els resultats actuals siguin manifestament millorables.
La política tampoc ajuda. Gestionar una administració que supera els 50.000 milions d'euros requeriria atraure alguns dels millors directius, gestors i professionals del país. Tanmateix, una part significativa d'aquest talent no considera atractiva l'entrada en la vida política per raons òbvies, Els salaris són inferiors als del sector privat pels perfils molt qualificats, l'exposició pública és enorme, la inestabilitat és permanent per la fragmentació parlamentària i el marge real de maniobra sovint decebedor. S'estima que de mitjana, el pressupost de lliure disposició anual no supera el 10% del total que els toca gestionar.
Aquesta situació ha contribuït a una progressiva professionalització de la política. No en el sentit positiu del terme, sinó en el fet que una part creixent dels seus protagonistes desenvolupen la totalitat de la seva trajectòria dins de l'ecosistema polític i institucional. Quan la principal preocupació passa a ser la supervivència, la reelecció o la conservació de la mateixa posició, el risc es converteix en un enemic. I les grans reformes sempre impliquen risc.
Aquest és probablement el nucli del problema. Catalunya no pateix una manca d'intel·ligència col·lectiva ni tampoc una manca de propostes o de consens social, el que pateix és una manca de coratge per convertir els consensos en decisions.
"Catalunya necessita assumir una veritat incòmoda: els països no progressen perquè entenen els seus problemes, progressen quan decideixen afrontar els costos de resoldre'ls"
Per això, la nostra societat civil que ja no sap quin informe fer més ni que ha de fer per ser escoltada, hauria de plantejar-se un nou objectiu. Deixar de produir informes sobre allò que ja sabem i unificar esforços, coordinar prioritats i construir una agenda compartida de país amb horitzó de quinze o vint anys. Una agenda centrada en les 25 reformes estructurals sobre les quals existeix un consens ampli i que cap govern ni oposició pugui ignorar fàcilment.
Amb la resta d'agenda, que els partits facin política. Que discrepin, es barallin, competeixin i defensin projectes diferents. Però sobre els grans consensos estratègics de país caldria exigir, per responsabilitat institucional, una continuïtat d'acció que avui no existeix.
Perquè la realitat és que Catalunya no necessita més diagnòstics. Necessita més cirurgia. I sobretot necessita assumir una veritat incòmoda: els països no progressen perquè entenen els seus problemes, progressen quan decideixen afrontar els costos de resoldre'ls.
Mentrestant, continuarem fent allò que fem extraordinàriament bé: reunir els millors experts, redactar informes excel·lents, celebrar jornades impecables, presentar conclusions irreprotxables i sentir aquella agradable sensació d'intel·ligència col·lectiva que produeix tenir raó. Una sensació reconfortant, sens dubte. Però que, per si sola, no ha construït mai una infraestructura, no ha aixecat cap habitatge, no ha reduït cap llista d'espera ni ha transformat cap país.