Durant dècades, l’atur ha estat l’indicador central de l’economia espanyola. Ha servit per explicar crisis i recuperacions, justificar reformes laborals, orientar pressupostos, activar polítiques públiques i ordenar bona part del sistema de protecció social. La taxa d’atur i els índexs de població activa han estat molt més que estadístiques: han estat eines de govern. El problema és que fa temps que no descriuen la realitat del mercat de treball i, tot i això, continuem utilitzant-les com si ho fessin.
A Espanya —i també a Catalunya— l’atur es mesura bàsicament a través de l’Enquesta de Població Activa i dels registres oficials de persones inscrites als serveis públics d’ocupació. A partir d’aquí es defineixen categories com població activa, inactiva, aturats registrats o atur “oficial”. Aquest sistema ha estat útil històricament, però avui és incapaç de captar la complexitat real del treball existent. Queden fora —o mal classificades— centenars de milers de persones que treballen de manera informal, que voldrien treballar però no busquen activament, que encadenen feines precàries o que entren i surten dels registres segons incentius administratius. El resultat és una fotografia distorsionada: un mercat laboral aparentment devastat que, alhora, és capaç de sostenir consum, crear ocupació i funcionar amb normalitat en molts sectors.
Aquesta distorsió no és innocent. Al voltant de la taxa d’atur s’ha construït un ecosistema institucional immens. Els indicadors d’atur determinen l’accés a prestacions i subsidis, orienten les polítiques actives d’ocupació, condicionen serveis socials, serveixen de referència en convenis col·lectius, defineixen complements salarials, justifiquen beques, ajuts escolars, bonificacions de transport, habitatge social i programes formatius. Milions de persones estan afectades directament o indirectament per aquests índexs. Qualsevol canvi sobtat seria socialment inassumible, i aquesta és precisament la raó per la qual el debat s’ha anat ajornant una vegada i una altra.
L’any 2018, la patronal Cecot va fer una proposta tan senzilla com realista al Govern català: crear un nou indicador laboral sense tocar els existents. El plantejament partia d’una constatació evident: no hi havia —ni hi ha— prou coratge polític per reformar la taxa d’atur oficial sense provocar una reacció immediata dels sindicats i de tots els actors que tenen drets, recursos i legitimitats vinculades als registres actuals. La proposta de la Cecot pretenia mesurar un element clau absent fins avui: la disponibilitat real de les persones a treballar, i excloure aquells perfils inscrits únicament per accedir a avantatges socials o beneficis indirectes. La iniciativa no va prosperar, no perquè fos errònia, sinó perquè era profundament incòmoda.
La proposta de la Cecot l'any 2018 pretenia mesurar un element clau absent fins avui: la disponibilitat real de les persones a treballar
I aquí apareix una pregunta que continua sense resposta: com es poden fer polítiques actives d’ocupació amb dades que no descriuen la realitat? Cap empresa planificaria vendes, inversions o contractacions sobre la base d’un mercat inexistent. Si ho fes, aniria a la ruïna en menys d’un any.
En l’àmbit públic, però, la lògica s’inverteix: la mala dada no només no es penalitza, sinó que es recompensa. Espanya ha estat durant anys un dels principals receptors de fons europeus vinculats a l’atur —especialment del Fons Social Europeu i de programes d’ocupació juvenil— gràcies a unes taxes oficials persistentment elevades. En comunitats com Andalusia o Extremadura, amb províncies que han arribat a superar el 30% d’atur, aquest mecanisme ha estat clau. La paradoxa és evident: Brussel·les acaba alimentant amb fons públics unes dades que no reflecteixen la realitat del mercat laboral, de forma que perpetua un sistema ineficient. El món al revés.
Aquest model ha conviscut durant dècades amb una economia informal estructural, feines precàries i sous baixos compensats amb ajuts públics. A Espanya —i també a Catalunya, encara que de manera menys visible— moltes famílies han sobreviscut combinant ingressos formals, informals i prestacions. Programes assistencials com el PER i altres mecanismes han permès sostenir rendes baixes mentre les estadístiques mostraven un mercat laboral oficialment enfonsat. Hem acceptat aquest joc perquè mantenia l’status quo. Hem preferit la vergonya de donar dades dolentes notòriament distorsionades a canvi d’evitar conflictes polítics i garantir fluxos de finançament.
Alemanya diferencia clarament entre atur registrat, subocupació i disponibilitat efectiva, mentre que els països nòrdics mesuren la intensitat real de la cerca de feina
En aquest context, la proposta recent del Banc d’Espanya és especialment rellevant. L’organisme planteja la creació d’una taxa de predisposició laboral que mesuri quantes persones, encara que no constin com a aturades oficials, estan realment disponibles per incorporar-se al mercat de treball. Aquest indicador inclouria part dels anomenats “inactius” i exclouria perfils sense voluntat efectiva de treballar. Segons el Banc d’Espanya, aquesta mètrica anticipa millor els canvis del cicle econòmic, té una correlació més alta amb les variables macroeconòmiques i explica per què en fases de recuperació l’atur oficial baixa menys del que tocaria. És, en essència, el mateix diagnòstic que feia la Cecot sis anys abans. Arriba tard, però arriba, i és d'agraïr.
No és cap excentricitat. Altres països europeus fa temps que han assumit que un sol indicador no pot explicar mercats laborals complexos. Alemanya diferencia clarament entre atur registrat, subocupació i disponibilitat efectiva. Els països nòrdics mesuren la intensitat real de la cerca de feina. Els Països Baixos incorporen indicadors de treball parcial involuntari. Cap d’aquests sistemes ha eliminat l’indicador clàssic. L’han complementat.
Algú podrà dir que només faltava crear un indicador nou, com si no n’hi hagués prou ja. Però quan un model públic no funciona, no es manté per inèrcia: es corregeix. Ningú planteja trencar de cop amb el sistema actual. Seria impossible i socialment inassumible. Precisament per això, la solució implica consensuar un indicador complementari, pensat exclusivament per a la gestió de les polítiques d’ocupació. Amb el temps, aquest indicador podria modular els índexs actuals, millorar l’assignació de recursos i ajustar les polítiques públiques a la realitat.
A més, un indicador de disponibilitat laboral no serviria només per a l’ocupació. Permetria planificar millor les ofertes futures de treball, anticipar la necessitat —o no— de determinats fluxos migratoris, ajustar la planificació educativa i de formació professional i universitària, detectar desajustos entre oferta formativa i demanda real, reduir picaresques i sobreproteccions i aportar eficiència als pressupostos públics. En definitiva, permetria passar d’un model reactiu a un model predictiu.
Mantenir indicadors irreals penalitza col·lectius, distorsiona territoris, malgasta recursos públics i condemna les polítiques d’ocupació a repetir errors
Al voltant de la taxa d’atur s’han creat massa interessos. Però mantenir indicadors irreals penalitza col·lectius, distorsiona territoris, malgasta recursos públics i condemna les polítiques d’ocupació a repetir errors. No es tracta de fer estadística. Es tracta de governar millor. I governar millor comença sempre pel mateix lloc: mesurar bé la realitat que vols transformar.