Criptomonedes i economia activa

El debat sobre la riquesa no és un tema menor reservat als grans economistes i fòrums de gent sàvia. És un element central de la justícia fiscal i de la sostenibilitat social per governs de tot el món, i per famílies de tota classe. I a França han obert un debat molt interessant sobre els cripto-actius. Segons ells, la riquesa que roman “adormida” pot ser vista com un problema tant de democràcia com d’economia i s’han de posar a regular-la d’una manera força valenta: redefinint què entenem per patrimoni i ampliant l’impost sobre la riquesa perquè inclogui també aquells actius digitals que, tot i créixer en valor, no generen cap retorn productiu ni social.

Aquesta setmana, els diputats francesos han aprovat una esmena que redefineix l’actual sistema de l’Impôt sur la Fortune Immobilière (que grava només béns immobles) per introduir un nou impost sobre la “riquesa improductiva”, que inclouria actius com joieria, art, vaixells, automòbils de luxe i… actius digitals com les criptomonedes. 

Evidentment, no ha agradat gens als cripto-bros francesos, i per això n’hem de parlar.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-L'escletxa entre la IA i la resta

Segons l’esmena, i en resum, l’excés de patrimoni net superior a dos milions d’euros estaria subjecte a una taxa fixa de l'1% anual sobre la part que excedeix aquest llindar. 

Això implicaria també que els guanys no realitzats (per exemple, valoracions de criptodivises encara no venudes i que estiguin en cartera) entrin en el càlcul del patrimoni taxable. 

I fins aquí, el que ha estat aprovat a la Cambra Baixa, però encara cal tramitació al Senat perquè esdevingui llei. 

I a casa nostra, com anem? A Catalunya i a l’Estat espanyol tenim tres elements que fan oportú reflexionar sobre una iniciativa semblant:

• Desigualtat creixent en l’acumulació de patrimoni. Quan la riquesa s’acumula en actius que no estan connectats de forma directa a l’activitat econòmica productiva (ocupació, innovació, infraestructures), es genera una escletxa entre qui contribueix i qui simplement espera que el seu capital es valoritzi.
• Fiscalització desigual. Molts impostos graven la renda del treball o l’activitat empresarial, mentre que la riquesa passiva (com actius volàtils o especulatius) queda fora d’un control fiscal efectiu.
• Possibilitat de mobilització de capital i d’inversió. Si el capital queda immobilitzat o prefereix actius que no generen externalitats positives (recerca, economia verda, formació), estem perdent una oportunitat per engegar projectes col·lectius que beneficien al conjunt.

"Durant la revolució industrial a Catalunya, l’amo era també part activa de la cadena productiva, i això crec que segueix formant part de l’ADN de l’empresariat català que hem de conservar"

Quan era a Govern, em vaig reunir amb centenars de persones que havien fet fortuna amb startups i empreses, activitat econòmica productiva, i me’ls escoltava molt quan deien que tenien ganes de continuar contribuint amb altres empreses i projectes al territori. No era una manera de fer augmentar el seu patrimoni, sinó de seguir contribuint al fet que a Catalunya ens anessin bé les coses. La temptació de comprar un bloc de pisos i fer-ne negoci estava pocs cops sobre la taula en aquests casos, i és per això que la seva opinió devia ser escoltada amb atenció.

Em recordava a quan la revolució industrial a Catalunya, l’amo de la fàbrica tèxtil es llevava d’hora per anar a la fàbrica. No per teixir i tenyir i cosir, però si per fer que el sistema funcionés correctament. L’amo era també part activa de la cadena productiva, i això crec que segueix formant part de l’ADN de l’empresariat català que hem de conservar.

"Si volem una economia viva i una societat justa, cal que el capital també sigui part activa de la societat catalana"

Quan m’escoltava aquests emprenedors i empresaris em van venir al cap tres cosetes que podríem tenir en compte:

1. Diferenciar clarament entre riquesa “passiva” i riquesa “activa”. Per exemple, qui inverteixi en startups, R+D, economia circular, hauria de tenir beneficis fiscals; mentre que qui tingui actius que simplement es valoritzen sense cap altre retorn social, pot estar subjecte a un tribut diferent.
2. Fixar llindars que no penalitzin petits inversors ni fomentin l’exili de capital. Per exemple, un llindar elevat (com els dos milions de França, però s’hauria d'adaptar a la naturalesa de casa) ajuda a fer no afecti més que una minoria amb gran patrimoni passiu.
3. Simplicitat i transparència en la valoració dels actius. Un dels riscos és la dificultat de valorar criptodivises, art, vaixells, etc. Si l’administració no és clara i eficaç, es multipliquen les fugides, evasions i ineficiències. Els cripto-bros van tres passos per davant d’Hisenda, i tot i que s’estan posant les piles, no sembla que els atrapin.

En definitiva, no es tracta de castigar qui té riquesa, sinó d’incentivar que aquesta treballi pel país. Qui inverteix, crea ocupació o impulsa innovació és un aliat, no un adversari. Però la riquesa que resta immòbil, la que només s’acumula sense cap retorn col·lectiu, té un cost que tots acabem pagant: menys oportunitats, més desigualtat i més poder concentrat. Si volem una economia viva i una societat justa, cal que el capital també sigui part activa de la societat catalana: que participi, que arribi, i que deixi de mirar des del iot com la resta ens mullem pels altres.