Circular, confós i repetitiu

Hi ha una cosa que la recerca t’acaba ensenyant tard o d’hora: el coneixement no és un procés ordenat. El coneixement rarament avança en línia recta. Més aviat es mou fent cercles, acumulant contradiccions i tornant constantment sobre si mateix. Potser per això investigar és també aprendre a conviure amb la sensació de no acabar d’entendre mai del tot allò que estudies.

És curiós com algunes preguntes sempre t’acaben esperant al mateix lloc. El coneixement és circular perquè moltes vegades ens obliga a tornar al punt d’origen. Sempre hi ha una pregunta que reapareix, una arrel a la qual acabes retornant encara que el tema sembli completament nou. Ara mateix estic estudiant els urban smart water meters a Ciutat del Cap, però fa setmanes que tinc la sensació que la pregunta de fons no és tecnològica. La pregunta és: per què l’ésser humà ha ideat la tècnica? I per intentar respondre-la he hagut de tornar, entre altres lectures, a Meditaciones sobre la técnica de José Ortega y Gasset, un llibre que havia estudiat durant el grau en Filosofia. És estrany adonar-se que part del coneixement que avui utilitzo en el doctorat ja estava, d’alguna manera, en lectures antigues que semblaven haver quedat enrere. El coneixement torna sobre si mateix i nosaltres tornem amb ell.

"El coneixement rarament avança en línia recta. Més aviat es mou fent cercles, acumulant contradiccions i tornant constantment sobre si mateix"

Com més intentes entendre una cosa, més coses apareixen pel mig. En aquest sentit, el coneixement, més enllà de circular, també és confús. Quan intentes respondre a una pregunta, en realitat el que fas és obrir-ne moltes altres. Una qüestió aparentment concreta es desmunta ràpidament en dimensions polítiques, materials, emocionals, filosòfiques i tècniques que s’acaben interposant les unes sobre les altres. Tot connecta amb tot. I enmig d’aquest procés, investigar consisteix també a seleccionar. Decidir què deixes fora, què aprofundeixes i què abandones per manca de temps, de recursos o simplement perquè és impossible arribar a tot. Hi ha una part inevitablement desordenada en qualsevol procés de coneixement.

Però la qualitat que a mi em sembla més sorprenent del coneixement és el fet que és extremadament repetitiu. Fa segles que continuem fent-nos les mateixes preguntes: qui és l’ésser humà? Què és la vida? Com vam arribar al món? Cap a on anem? Què és i per què pensem? Què ens fa diferents de la resta? I podria continuar així tota la tarda. Fa segles que formulem preguntes semblants sobre la tecnologia, el progrés, el poder o la manera com vivim. Moltes vegades tenim la sensació d’estar intentant respondre coses que ja s’han pensat milers de vegades i que, així i tot, continuen obertes. També repetim el mètode. Llegim, observem, contrastem, corregim i tornem a començar. Sabem que és un mètode limitat, però també sabem que només a través de repetir-lo una vegada i una altra podem arribar una mica més lluny.

"Fa segles que formulem preguntes semblants sobre la tecnologia, el progrés, el poder o la manera com vivim"

Potser conèixer no consisteix tant a trobar respostes definitives com a aprendre a conviure amb preguntes que tornen constantment. I potser investigar és precisament això: acceptar que entendre el món és un procés circular, confós i repetitiu.