De mínim comú múltiple a màxim comú denominador
07
de Maig
de
2026
Des que estudio, sempre he sentit a persones parlar sobre els mínims de pobresa, els mínims de vida, els mínims desitjables, allò que qualsevol persona pel simple fet de ser persona necessita tenir i posseir. És a dir, per exemple, un mínim d'aigua al dia, un mínim de recursos disponibles, un mínim d'ingressos vitals... Però hi ha un problema, en aquest plantejament. Quan parlem de mínims, en realitat, estem reforçant un argument de suficiència, pensant que existeix un llindar universal que fa que tots els individus puguin viure dignament. Però això sabem que, en un món tan complex com el nostre, es troba lluny de ser una realitat.
La vida no és una qüestió de mínims. Ningú desitja una vida mínima. Les societats postindustrials, postcapitalistes i postdesenvolupades no es conformen amb mínims. En paraules de Marina Garcés, hauríem d’apuntar cap a una idea d’abundància i aspirar a ser rics. Però no rics en el sentit d’acumular capital o possessions, sinó rics en un altre sentit: disposar de béns comuns, no haver-nos de preocupar per arribar a final de mes, tenir temps per gaudir i descansar, poder estar tranquils amb nosaltres mateixos i compartir temps amb la família, i no haver de patir per malalties que es poden curar.
Si vols saber-ne més
És a dir, totes aquestes qüestions que fins ara s’han considerat coses a les quals la humanitat hauria d’aspirar, en realitat no les hem pogut garantir d’una manera suficient. Hi ha moltes teories acadèmiques que en parlen -de les societats de l’abundància, dels límits, del decreixement-, però el debat de fons és més simple: no només hauríem de parlar de mínims, sinó de màxims. Quan pensem en allò que l’ésser humà necessita per ser feliç, quedar-nos en els mínims és quedar-nos curts.
"Quan pensem en allò que l’ésser humà necessita per ser feliç, quedar-nos en els mínims és quedar-nos curts"
És evident que governar sovint obliga a moure’s en aquest terreny, perquè els països acumulen problemes i complexitats, i a vegades assolir un mínim ja és una victòria. Però no ens podem quedar aquí. Si alguna cosa permet la planificació, l’estratègia i l’acadèmia -aquells que ens dediquem a pensar- és precisament repensar com fer les coses millor, encara que després la pràctica desdibuixi els plantejaments i el paper ho aguanti tot.
Per això és important aspirar a màxims, a situacions que siguin alhora desitjables i realistes. Evidentment, hi ha límits materials: si disposem d’una quantitat limitada d’aigua, no podem pretendre que sigui il·limitada. Però si partim d’una visió de mínims, el resultat serà sempre de pura suficiència, sovint molt ajustada. En canvi, quan pensem com governar una societat i com podem viure millor, no hauríem d’aspirar a treure un cinc. Hauríem d’aspirar al deu, sabent que la realitat probablement ens situarà en un sis, un set o un vuit, en el millor dels casos. Si no planifiquem amb aquest horitzó, ens quedarem sempre en el mínim: un resultat que permet passar, però massa a prop del suspès, insuficient per assumir riscos i avançar de debò cap a societats més justes.