La confiança: necessària, però no suficient

Sense confiança, res no funcionaria. Confiem que l'aigua de l'aixeta és potable, en què els frens del cotxe respondran quan els necessitem i en què el pilot de l'avió sap el que fa. Cada dia prenem decisions donant-nos suport en la confiança, encara que no sempre siguem conscients d'això. Hi ha un exercici clàssic per a demostrar-la: tancar els ulls, deixar-se caure cap enrere i confiar que algú ens recollirà abans d'arribar a terra. No n'hi ha prou amb dir que confiem. Cal estar disposats a assumir el risc que l'altre respongui a les nostres expectatives.

La confiança triga anys a construir-se i pot destruir-se en segons. Necessita coherència, compliment dels compromisos, transparència i, sobretot, temps. No s'aconsegueix amb discursos, sinó amb comportaments. En una empresa, la confiança és imprescindible per créixer. En una organització unipersonal, l'empresari pot prendre totes les decisions i supervisar-lo pràcticament tot. Però quan l'empresa incorpora empleats, directius, socis o noves generacions familiars, ningú pot fer-ho tot per si mateix. Necessita delegar, compartir informació i acceptar que uns altres prenguin decisions. I això exigeix confiança.

"La confiança triga anys a construir-se i pot destruir-se en segons. Necessita coherència, compliment dels compromisos, transparència i, sobretot, temps"

L'absència total de confiança condueix a la sospita permanent. Es qüestiona qualsevol decisió, s'interpreta qualsevol discrepància com una amenaça i es multipliquen els controls. El resultat és una organització paralitzada, en la qual l'energia es dedica més a protegir-se dels altres que a crear valor.

Però també existeix el risc contrari: confiar tant que deixem de comprovar. En la família, la confiança sol créixer de manera natural. Compartim una història, uns vincles afectius i, moltes vegades, la convicció que tots volem el millor per als nostres. Aquesta confiança és un actiu extraordinari per a una empresa familiar. No obstant això, pot convertir-se en una vulnerabilitat quan es confon l'afecte amb la garantia que tot s'està fent correctament.

He vist, i també he experimentat en pròpia carn, les conseqüències de relaxar els controls perquè la persona que gestiona els diners és de la família o perquè un empleat porta tants anys amb nosaltres que el considerem un més. Es deixen de revisar de pròpia mà saldos bancaris, comptes, es prescindeix d'autoritzacions, es delega sense establir límits i es dona per descomptat que tot funciona com deuria.

Si vols saber-ne més

 

   

Jordi Tarragona-El relleu 4x4 a l'empresa familiar

Fins que un dia descobrim que no era així. Llavors arriben les sorpreses, a vegades amb conseqüències econòmiques difícils de reparar. Més enllà de les responsabilitats legals o morals que puguin derivar-se d'una falta de vigilància, la família pot posar en risc una part important, fins i tot la totalitat, del seu patrimoni.

Confiar en una persona no significa renunciar a comprovar com fa el seu treball. Els controls ben dissenyats no són una mostra de desconfiança, sinó una manera de protegir l'empresa, a la família i també a la persona que assumeix una responsabilitat. Permeten detectar errors a temps, evitar temptacions i aclarir les regles del joc abans que apareguin els problemes.

En una empresa familiar, això requereix un esforç addicional. Com establir controls sobre un germà, un fill o un cosí sense que l'interpreti com una ofensa? Com exigir informació a qui fa dècades que gestiona l'empresa i sempre ha actuat amb autonomia? La resposta no consisteix a desconfiar de tots, sinó a acordar unes regles que no depenguin de qui ocupa cada lloc.

"Sense confiança no hi ha empresa que pugui desenvolupar-se, ni família empresària que pugui construir un projecte compartit a llarg termini"

La confiança personal ha de conviure amb procediments de control, informació i rendició de comptes. Precisament perquè som família, hauríem d'evitar que una falta de control acabi deteriorant les nostres relacions. Hi ha una frase que convida a la reflexió: només pot trair-te algú en qui confies. És cert, però seria un error concloure que hem de deixar de confiar. Sense confiança no hi ha empresa que pugui desenvolupar-se, ni família empresària que pugui construir un projecte compartit a llarg termini.

El veritable repte és trobar l'equilibri: confiar sense ser ingenus, controlar sense asfixiar i delegar sense desentendre's. Perquè la confiança permet avançar, però els controls adequats ajuden al fet que puguem continuar fent-ho junts.