La confiança: el veritable accelerador del lideratge

Recordo un director comercial que vaig conèixer fa uns anys. Era d’aquelles persones que no aixecaven la veu, però a qui tothom escoltava. A la primera reunió d’equip, davant d’una taula plena de carpetes, cafès i cares expectants, va prometre que visitaria personalment tots els clients estratègics abans d’acabar el trimestre. No era un repte fàcil: implicava viatges constants, hores de carretera i canvis d’agenda que haurien fet perdre la paciència a qualsevol.

El més sorprenent, però, no va ser la promesa, sinó el que va passar després. Tres mesos més tard, havia complert exactament el que havia dit. Ni una visita ajornada, ni una excusa per justificar un canvi de plans, ni una drecera per acabar abans. Ho havia fet tot, tal com ho havia anunciat. Sense excuses, sense retallades de compromís.

Si vols saber-ne més

 

   

Aida Jurado-Per què ens costa tant donar continuïtat a l’èxit?

Aquell gest va fer més per guanyar-se el respecte de l’equip que qualsevol discurs motivador. Els seus col·laboradors van entendre que podien creure en ell i confiar en la seva paraula. I això —en lideratge— pesa més que qualsevol títol, càrrec o estratègia brillant.

Covey, al seu llibre La velocitat de la confiança, explica que aquesta qualitat actua com un accelerador silenciós. Quan hi ha confiança, les coses passen més de pressa i amb menys costos emocionals i organitzatius. Quan falta, tot es complica: les reunions s’allarguen, les decisions es posposen i els projectes s’encallen.

Ell parla de quatre ones de confiança que s’expandeixen cap enfora, comencen en un mateix i acaben impactant en el mercat:

• Confiança en un mateix (self trust): la base. Creure en la integritat i capacitat pròpies.
• Confiança en les relacions (relationship trust): el vincle que teixeixes amb altres persones.
• Confiança organitzacional (organizational trust): la cultura i processos que inspiren credibilitat dins l’empresa.
• Confiança social (societal trust): l’impacte i reputació que es projecten cap enfora, a la comunitat i al mercat.

Podem voler treballar-les totes, però si la primera no està sòlida, la resta tremolen. De fet, és com voler aixecar una casa sense fonaments: pots començar per les parets, però no trigaran a esquerdar-se.

La primera ona: el mirall que et retorna el teu propi lideratge

La confiança en un mateix no és autoestima inflada ni optimisme ingenu. És mirar-te al mirall i saber que compleixes el que dius, que les teves accions confirmen les teves paraules. És una barreja d’integritat, intenció clara, capacitat real i resultats que avalen.

En el món professional, això significa reconèixer quan no saps alguna cosa i, alhora, mostrar la determinació per aprendre-la. Significa fer allò que has dit que faries, fins i tot quan ningú no et vigila. I sí, també vol dir ser capaç de mantenir-se fidel a uns valors encara que sigui més fàcil cedir per pressió o per comoditat.

"La confiança no és un element decoratiu en les relacions professionals, és l’eix que fa que tot giri amb fluïdesa"

Si lideres un equip, aquesta confiança interna és com un fil conductor invisible: la gent no et segueix només pel càrrec, et segueix perquè percep que tu també et seguiries si estiguessis en la seva posició.

Treballar la primera ona és, en el fons, una invitació a preguntar-te:

• Soc coherent entre allò que penso, dic i faig?
• La meva paraula té pes perquè faig el que dic?
• Els meus resultats confirmen la meva competència i capacitat?

Quan la resposta és sí, el ritme puja, les decisions s’agilitzen i la influència creix. I, sense gairebé adonar-te’n, les altres ones comencen a expandir-se.

Quan Covey parla de la seva fórmula —menys confiança = menys velocitat + més cost— m’ha fet aturar i reflexionar. És tan evident que sovint la donem per feta… i, paradoxalment, no ens hi aturem a pensar fins que ens hi enfrontem de debò. I aleshores ho veiem clar: la confiança no és un element decoratiu en les relacions professionals, és l’eix que fa que tot giri amb fluïdesa.

Ho he comprovat moltes vegades a les empreses. Quan la direcció no confia plenament en els equips, apareix un patró gairebé automàtic: es multipliquen els controls, s’alenteixen els processos d’aprovació, es creen capes i més capes de supervisió “per si de cas” i cada decisió, per petita que sigui, ha de passar per massa filtres. El resultat? Reunions eternes, projectes que avancen a pas de tortuga i una sensació general de desgast. El cost no és només econòmic —hores extres, recursos duplicats, inversions per tapar forats—, sinó també emocional: equips que perden la motivació, persones que treballen més per complir que per créixer, i una energia col·lectiva que s’esgota.

"La confiança té aquest efecte: accelera el que és important i allibera energia per dedicar-la a avançar i millorar i no a justificar-nos"

En canvi, quan la confiança és alta, tot agafa un altre ritme. Els equips treballen amb més autonomia, prenen decisions amb seguretat i assumeixen la responsabilitat dels seus resultats. Els processos s’agilitzen perquè no cal comprovar-ho tot tres vegades, i fins i tot la inversió econòmica es pot orientar cap a innovar i créixer en lloc de mantenir una estructura de control asfixiant. És com passar d’anar amb el fre de mà mig posat a deixar que el motor treballi al seu màxim rendiment.

Per això crec que la fórmula de Covey no és només una teoria que queda bé sobre el paper: és una llei que, en la meva experiència, sempre es compleix. Ho veig quan un líder delega de debò i l’equip avança sense haver de demanar permís per cada pas; quan un pressupost s’aprova ràpidament perquè hi ha confiança en el criteri de qui l’ha preparat; o quan una decisió important es pren en una sola reunió perquè tothom sap que cadascú farà la seva part. La confiança té aquest efecte: accelera el que és important i allibera energia per dedicar-la a avançar i millorar i no a justificar-nos.

Pots tenir el millor equip, les millors eines i un pla impecable… però si la confiança no hi és, tot anirà més lent, costarà més i desgastarà més del compte. Perquè, al final, la confiança és el combustible invisible que accelera, uneix i impulsa. Sense ella, per molt que vulguem córrer, sempre acabarem arrossegant els peus.