Confusions interessades sobre turisme
15
de Maig
de
2026
El turisme és una activitat a demanda de la majoria de la població a les societats benestants. Aquest signe dels nous temps no pot ser mai un problema. El problema és l'oferta de serveis amb la que intentem satisfer aquesta aspiració col·lectiva. El mercat no està donant una convergència perfecta entre l'oferta i la demanda turística compatible amb els interessos generals. Entre altres raons, per què la posada en disposició de recursos per la banda de l'oferta influeix a crear un tipus o altre de demanda, fet que te conseqüències en el model social d'una comunitat.
La resposta empresarial a casa nostra ha sigut, en general, la d'optar per una oferta de serveis d'hostaleria molt simplista i que ha comportat un menor risc per a l’empresariat. Construir i activar el territori proper als espais naturals de major interès del país, i posar-lo històricament al servei dels operadors turístics. Recordem que durant molt de temps aquesta oferta només ha patit majorment el risc del tipus de canvi. Aquest depenia de si els operadors de fora, que compraven a any avançat pràcticament tota l'oferta disponible, pagaven en lliures, dòlars o marcs. O si Espanya devaluaria la pesseta. Més tard, el risc ha estat el tipus d'interès a la vista de la bogeria del creixement de l'oferta i l'apalancament financer. I poca cosa més. El mercat s'ho menjava tot.
Si vols saber-ne més
Part d'aquesta oferta ha volgut ser competitiva en preus, la qual cosa ha marcat l’evolució dels costos salarials. Qualsevol altra forma de competitivitat requeria l'esforç complex d'una oferta complementària que, salvant excepcions, no s'ha fet. S'ha buscat la diferència només en allò que no era pròpiament de l'empresa, sinó de la societat en general: el paisatge, els recursos naturals, el litoral.
En aquesta cursa de preus no s'han assumit els costos dels recursos esgotables i les externalitats negatives mediambientals que l'oferta genera. Aquests costos de congestió no s'han incorporat als preus, pressionats pel baix cost, sinó que s'han centrifugat a les administracions, a vegades aquiescents amb aquesta manera de créixer, i a bona part de la ciutadania. La resta ja la sabem. L'Estat ha subvencionat certs sectors de l'oferta existent per bé de la generació de divises de cara a sufragar el dèficit comercial de l'economia, sempre amb la complicitat de certs propietaris de sol i d'alguns empresaris d'aquí i d'allà que s'han lucrat.
"No ens confonguem, val més tenir turisme que no tenir-ne. Però tenir molt turisme és mida per la dependència econòmica elevada que genera"
La reacció antiturisme era previsible vista la desigualtat dels guanys i danys. Però, potser, el debat s’ha acabat situant fora de focus. De fet, no es tracta d'una qüestió de ‘servir’ la demanda turística, sinó de millorar l'oferta, allotjament, bars i restauració; botigues i botiguetes; platges i piscines; xalets i cases rurals en sol rústec. No hauria de ser tampoc un clam per la indústria contra el turisme d'hotels. L'hostaleria és tant o més indústria que la manufactura. Inversió, reposició, cartera de clients, fons de comerç, reputació de servei… són les cartes de tota indústria. I part de la nostra oferta hotelera les té. Una altra cosa diferent és la dificultat de separar els mercats per tipus d'ofertes en territoris limitats, en promoció conjunta, de manera que les pomes podrides no acabin podrint-ne d'altres millors. En tot cas, les cistelles han d'incorporar els costos complets de cada oferta per ser projectables a futur. I no tots els seus preus és previsible que aguantin aquests costos a efectes de què el mercat faci la feina de fer-les desaparèixer.
Finalment. No ens confonguem. Val més tenir turisme que no tenir-ne. Si no, que els demanin als ciutadans de Ciudad Real quan se'ls enfonsà Puerto Llano. O la mineria a Astúries. Però tenir molt turisme és perillosíssim per la dependència econòmica elevada que genera. I el seu creixement fora de mida genera un cost d'oportunitat molt gran, una elevadíssima distorsió sobre l'economia, no menor que el de les tulipes a Holanda o la descoberta del coure a Xile, malmetent altres iniciatives de millor valor afegit.
Per tant, a l'agenda del que ens cal fer, el primer de tot és que els preus contemplin els costos complets de l’activitat turística, inclosos els salarials per a una retribució raonable. Cal també una gradació de l'oferta que eviti demandes insostenibles i poc respectuoses amb la comunitat en la qual s'insereixen. I, finalment, ens calen uns poders públics que preservin el millor dels valors afegits que dona el nostre patrimoni natural, tant en el curt com en el llarg termini.