La tributació de l'empresa familiar: una antigalla fiscal?

L'actual estructura de l'empresa familiar a Espanya s'ha convertit en un refugi fiscal potencial que permet acumular capital sota dues prerrogatives: exempció en l'impost sobre el patrimoni, i reducció del 95% en l’impost de successions i donacions. Tanmateix, més enllà de la inequitat fiscal entre tipus de formes empresarials, origen de la propietat i dimensió, també pot produir importants distorsions que generen una ineficient assignació de recursos que resulten difícils de justificar.

D’entrada, la diferència entre desenvolupar una activitat econòmica a través d’una societat o com a autònom o treballador d'alta qualificació és força important, a causa de l'efecte combinat de l’impost de societats i l'IRPF. L’autònom/treballador que tributa directament per IRPF ho fa a tipus que, en els trams alts, se situen al voltant del 50%. L'empresa societària no supera el 25% a l’impost sobre societats (IS). Un paga per ingressos, mentre l’altre ho fa per beneficis (ingressos menys despeses). A més, si aquests dividends no es reparteixen, el soci persona física no pagarà ni un cèntim d’euro fins que es distribueixin de forma efectiva.

La distorsió més important es produeix, però, quan entre la societat i el soci s’interposa una societat. Una de les raons de fer-ho és perquè, en cobrar els dividends aquesta i no el soci, té dret a una exempció del 95% amb la finalitat d’evitar la doble tributació. Si aquesta societat hòlding els utilitzés per canalitzar inversions empresarials, és a dir, els invertís en actius productius, no hi hauria res a dir sobre aquesta capacitat inversora més gran. Però a la realitat, moltes empreses, normalment familiars, fan servir aquesta societat hòlding per canalitzar les seves inversions particulars. Si bé la llei obliga que els socis declarin com a renda aquells beneficis en espècie (lloguer, cotxes, embarcacions) en el seu IRPF per l’ús personal d’aquests actius, la realitat és que es tracta d’una font d’elusió fiscal important i molt difícil de controlar.

"Si bé la llei obliga que els socis declarin com a renda aquells beneficis en espècie en el seu IRPF, la realitat és que es tracta d’una font d’elusió fiscal important i molt difícil de controlar"

L’altra font de distorsió, en aquest cas conseqüència dels beneficis fiscals a les empreses familiars, prové de l’impost sobre successions. En heretar, l’hereu aplica la reducció del 95% sobre un patrimoni que pot incloure els beneficis que encara no s’han distribuït i que, per tant, no han pagat impostos en l’IRPF del soci persona física. Però aquí el punt més crític és el salt de valor fiscal: l’hereu actualitza el valor de les accions al preu de mercat actual sense haver pagat ni un cèntim per la plusvàlua generada pel seu antecessor.

Vista la situació, és realment necessari protegir la successió d’algunes fortunes amb totes aquelles prerrogatives? Té sentit que dividends de molts milions d'euros circulin cap a una "societat guardiola" gairebé sense tributar, mentre un emprenedor digital, posem per cas, que comença de zero paga el màxim des del primer euro de benefici que treu de la seva empresa? I és que la llei no distingeix entre la continuïtat operativa (que la fàbrica no tanqui) i la perpetuïtat de la riquesa (que la família no pagui).

"Té sentit que dividends de molts milions d'euros circulin cap a una ‘societat guardiola’ gairebé sense tributar, mentre un emprenedor digital paga el màxim des del primer euro de benefici?"

Els privilegis de l'empresa familiar s'han convertit així en una mena de "drets adquirits" que ningú s'atreveix a tocar per por al lobby empresarial. Arrosseguem com a resultat una legislació que premia el capital heretat per sobre del talent generat. Quan en una economia moderna, el que cal protegir és la inversió en R+D+i i la creació de llocs de treball, no la capacitat d'un hòlding de comprar finques o carteres de valors amb diners que mai han passat pel sedàs de l'IRPF.

No es tracta amb això de castigar l'empresa, especialment la familiar, sinó de desmuntar l'escut fiscal que permet que algunes famílies visquin en un paradís fiscal intern mentre la resta de la societat finança els serveis públics. Hem de decidir si volem una economia de "propietaris rendistes" o una economia d'emprenedors i treballadors competitius.

Signen també aquest article: Antoni Durán Sindreu i Albert Sagués, professors associats de la UPF.