Ningú vol pagar impostos: el cas de l'anomenada classe mitjana

És identificable en el terme classe mitjana el comportament normal de molts ciutadans del país. La seva percepció sobre els impostos que s’han de pagar com a membres d’una comunitat civilitzada té tants elements racionals com d'il·lusió fiscal. Percep els tributs directes, però menys si es cobren amb retencions inicials, i no acostuma a percebre els impostos indirectes incorporats com a part del preu.

Un ciutadà mitjà que en general mostra el seu acord a pagar més impostos, però que en el moment de rascar-se la butxaca espera que sigui un altre qui contribueix a aquest finançament per uns serveis públics que en general valora. Un finançament d’uns serveis de benestar que, en realitat, desitja millorar. Altrament, és el mateix ciutadà que sovint dialoga amb l’industrial sobre l'"amb factura o sense" a l’hora de pagar l’IVA d’un subministrament i que, com és normal, pot estar a favor d’un impost més o menys extraordinari (patrimoni, successions) però en contra d’acord amb la conjuntura vital per la qual passi (un ingrés irregular, una herència rebuda).

Si vols saber-ne més

 

   

Guillem López Casasnovas-Finançament autonòmic: i ara què?

El nostre ciutadà mitjà es beneficia més o menys del que paga segons sigui la utilització efectiva que faci dels serveis públics. I al que cal recordar-li de tant en tant que l'externalitat d’opció (el fet de saber que tens el servei disponible, si resulta que el necessites) és també un benefici. Sobre la part que recupera del que paga, tenim estadístiques prou clarificadores (Fedea i Funcas al capdavant).

Sabem de la incidència per grups de renda (quintils) de tots els impostos que es paguen per cada grup, vista la seva repercussió sobre la renda familiar bruta disponible, i dels beneficis imputables als mateixos per tots els conceptes i tipus de prestacions de l’estat del benestar. Notem que estem parlant de grups de renda i no de grups d’edat. Aquí la cosa es complica per l'heterogeneïtat dels factors que s’associen amb l’edat: la variància més gran en renda de la gent jove (bàsicament, segons educació i llegats dels ancestres) i la variància en patrimoni en els grups de més edat (menys diferències en renda per l’acció de les pensions i riquesa d’habitatge).

En tot cas, ordenats per quintils de renda (20%), s’observa certament un gradient. El 20% de menor renda (fins a 20.000 euros) recupera més de quatre vegades del que contribueix, tant en prestacions monetàries com en espècie. És el quart quintil (entre 50.000 i 75.000 euros a l'any) que la renda bruta familiar disponible recupera exactament en prestacions el que paga en impostos, i a partir d’aquest nivell de renda els saldos fiscals esdevenen negatius, en especial pels decils de renda més elevada.

"Okun ens parla d’un gran cost d'intermediació burocràtica que fa que part del transvasament redistributiu es perdi en transaccions que no generen valor"

Contrasten les dades comentades, si més no, amb la vella idea d'Okun i la seva metàfora del cubell foradat, que focalitza la redistribució en un joc en què les classes mitjanes són les qui efectivament paguen impostos (els més pobres estan exempts, i els més rics s’eximeixen ells mateixos, eludint i evadint) i a la vegada són les qui accedeixen més als serveis públics, universals, no vinculats a la renda, però amb cost d’oportunitat inferior pel seu millor accés (coneixement, superació de restriccions tecnològiques, etc.). I, entremig, Okun ens parla d’un gran cost d'intermediació burocràtica que fa que part del transvasament redistributiu es perdi en transaccions que no generen valor.

Aquesta percepció de recuperació no es té, o es perd, en la mesura que el temps d’espera raciona l’accés als serveis públics (sovint col·lapses falsament atribuïts als nouvinguts) i emergeix aquesta mena de societat de peatge per transitar per vies en les quals es visualitza que uns serveis més accessibles o amables són possibles, pagant privadament.

"Aquesta percepció de recuperació no es té, o es perd, en la mesura que el temps d’espera raciona l’accés als serveis públics"

Malgrat això, en la mesura en què no es renuncia amb aquesta opció a l’accés, si s’escau, a la prestació pública a canvi d'una reducció fiscal personal (l’externalitat d’opció abans esmentada), se centra en elements més utilitaristes que objectivament eficients i es manté una certa consciència social de la cohesió comunitària a preservar, no tot estaria perdut. De manera que aquest gradient en el desenvolupament social podria ser compatible en pensar que el nostre estat del benestar no és per a pobres, i que fuig de l’amenaça d’un pobre estat del benestar. Un fet que es produeix quan els contribuents li giren l’esquena i se’n desentenen definitivament de l’evolució del seu finançament.