De la IA a la IE

Fa uns dies, en una reunió amb un equip directiu, algú va comentar amb tota naturalitat que aquella decisió la podien passar per la IA i que, en dos minuts, tindrien una proposta prou sòlida per tirar endavant. No ho va dir amb superficialitat, sinó amb la tranquil·litat de qui sap que avui tenim eines que realment funcionen, que ens estalvien temps i que, en molts casos, ens ajuden a prendre millors decisions.

I és veritat. Cada vegada és més habitual treballar amb informació sintetitzada, amb opcions generades en segons i amb recomanacions que, no fa tant, haurien requerit hores d’anàlisi. La IA ja no és només un suport, és una presència constant que acompanya, i sovint condiciona la manera com pensem i actuem. Però mentre escoltava aquella escena, em va quedar una pregunta que no tenia tant a veure amb la tecnologia com amb nosaltres: quan ja tenim les respostes tan a prop, qui es queda amb la responsabilitat de fer-se les preguntes?

Durant molts anys, hem associat la intel·ligència a la capacitat de comprendre, analitzar i resoldre. Després vam ampliar aquesta mirada gràcies a la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner, que ens va ajudar a entendre que el talent no es pot reduir a un sol tipus de capacitat. Hi ha persones amb una gran habilitat lògica, d’altres amb una sensibilitat especial per al llenguatge, d’altres amb una intel·ligència interpersonal que els permet llegir persones amb una precisió extraordinària, o una intel·ligència intrapersonal que els dona una gran consciència de si mateixos.

"Quan una part important del treball cognitiu es pot delegar, el diferencial ja no és tant la capacitat de processar informació com la manera com ens situem davant d’aquesta informació"

Aquell canvi de mirada va ser important perquè va reconèixer una evidència que moltes organitzacions ja intuïen: no totes les persones aporten valor de la mateixa manera, i precisament en aquesta diversitat hi ha la riquesa dels equips. Però avui el context ens torna a moure el marc. No perquè aquestes intel·ligències hagin deixat de ser rellevants, sinó perquè el seu valor ja no està només a posseir-les, sinó en com les activem i des d’on les posem al servei del que fem.

Quan una part important del treball cognitiu es pot delegar, el diferencial ja no és tant la capacitat de processar informació com la manera com ens situem davant d’aquesta informació. És aquí on la IA, lluny de substituir-nos, ens exposa. Ens confronta amb una realitat que potser no sempre és còmoda: moltes de les decisions que preníem no estaven limitades per la manca de dades, sinó per la manera com decidíem amb elles. Per la pressa, per la inèrcia, per no qüestionar-nos prou. No era que no poguéssim pensar millor, sinó que sovint no ens hi aturàvem.

Si vols saber-ne més

 

   

Aida Jurado-Quan acceptar és la millor manera de tornar-se a entusiasmar

Però hi  ha un altre element més subtil que comença a aparèixer en aquest nou escenari: la tendència a donar per bona una resposta només perquè prové d’una font que percebem com a experta. En psicologia en diem biaix d’autoritat. Tendim a confiar més en allò que ve d’una veu que interpretem com a legítima, encara que no sempre qüestionem el contingut. Durant anys, aquest biaix s’ha associat a figures jeràrquiques, experts o institucions. Avui, de manera gairebé imperceptible, comencem a projectar aquesta autoritat sobre la IA.

Quan una eina ens dona una resposta ben estructurada, clara i aparentment fonamentada, el nostre cervell tendeix a relaxar el pensament crític. No perquè siguem menys capaços, sinó perquè delegar és còmode. I en un entorn de pressa constant, comencem a normalitzar aquesta comoditat. El risc no és que la IA s’equivoqui. El risc és que deixem de qüestionar.

I aquí és on la intel·ligència artificial no ens deixa sense lloc, però sí que ens deixa sense excuses. Ja no podem dir que no teníem prou informació, ni que no sabíem per on començar, ni que no disposàvem d’eines. I quan aquestes excuses desapareixen, queda molt més visible el que fem, i el que no, amb tot allò que tenim a l’abast.

"Tendim a confiar més en allò que ve d’una veu que interpretem com a legítima, encara que no sempre qüestionem el contingut"

Això es veu amb molta claredat en el dia a dia de les organitzacions. Equips que disposen de dades, però que tenen dificultats per prioritzar. Líders que tenen informació, però que no troben espais reals per pensar amb calma. Professionals altament preparats que, tot i això, acaben funcionant en una mena de pilot automàtic que els allunya de la reflexió i els apropa a la resposta ràpida.

Potser per això, quan parlem de passar de la IA a l’IE, ens quedem curts si ho reduïm a la intel·ligència emocional entesa només com la capacitat de gestionar emocions. El que està en joc va més enllà d’això. Té a veure amb la qualitat de la presència, amb la capacitat d'adonar-se del que està passant, amb la possibilitat de discriminar què és rellevant enmig d’un volum creixent d’estímuls i d’informació.

Quan parlo d’IE, no estic pensant només en una habilitat més a incorporar al repertori del líder, ni en una competència que es pugui entrenar amb quatre eines. Parlo d’una manera d’estar. D’una intel·ligència que no es limita a interpretar emocions, sinó que integra pensament, emoció i acció amb coherència. Una intel·ligència que permet adonar-se de des d’on estic decidint, què m’està condicionant, què estic evitant i què estic sostenint. Que no busca només la millor resposta possible, sinó la més alineada amb el que té sentit en aquell context. En un moment en què la capacitat de processar informació ja no és exclusiva nostra, potser aquesta és la intel·ligència que esdevé realment diferencial.

En aquest sentit, el lideratge comença a desplaçar-se. Ja no es tracta només de tenir respostes ràpides o d’optimitzar processos, sinó de saber sostenir preguntes que no tenen una resposta immediata, de no córrer a simplificar allò que és complex i de poder decidir sense delegar completament aquest criteri en una eina.

En un entorn que ens empeny constantment a fer més i més ràpid, parar pot semblar una pèrdua de temps. Però cada vegada es fa més evident que aquesta pausa no és lentitud. És en aquest espai on es construeix el criteri, on es connecten les dades amb el sentit, on les decisions deixen de ser només operatives per convertir-se en coherents.

Recordo una conversa amb un directiu que em deia que, malgrat tenir més eines que mai, cada vegada li costava més tenir clar què era el correcte. Aquí és on la tecnologia no pot substituir-nos. Perquè hi ha decisions que no es resolen amb dades, sinó amb valors, amb criteri i amb la capacitat d’assumir les conseqüències del que decidim.

Potser, en el fons, el gran canvi que estem vivint no és només tecnològic, sinó profundament intern. Potser el repte no és tant aprendre a utilitzar millor la intel·ligència artificial com aprendre a utilitzar-nos millor a nosaltres mateixos. Desenvolupar una mirada més conscient, una capacitat més afinada per discriminar, una manera de decidir que no depengui només de la velocitat, sinó del sentit.

Perquè en un món on la intel·ligència és cada vegada més accessible, el que realment marcarà la diferència no serà qui en tingui més, sinó de l’ús que li doni. I això, de moment, continua depenent de nosaltres.