Quan el líder també està cansat, qui cuida el cuidador?

Quan parlem de lideratge, gairebé sempre ho fem mirant en una sola direcció. Parlem del paper del líder com la persona que ha de cuidar, desenvolupar, acompanyar i inspirar els seus col·laboradors. Posem el focus en com ha d’escoltar millor, comunicar amb més claredat, generar confiança, crear entorns segurs i fer créixer els equips. I tot això és cert. Però, enmig d’aquest relat, hi ha una mirada que sovint queda fora de camp: qui cuida el líder?

No acostumem a fer-nos aquesta pregunta. Potser perquè encara costa reconèixer que liderar també desgasta. O perquè sembla que qui té responsabilitat, criteri i capacitat de decisió hauria de poder amb tot. Però la realitat, molt més quotidiana i menys idealitzada, és una altra.

Si vols saber-ne més

 

   

Aida Jurado-Comença l’any, però no comences de zero!

Hi ha dies que, vistos des de fora, no semblen especialment exigents. L’agenda està plena, però no desbordada. Les reunions han anat bé. No hi ha hagut conflictes oberts ni decisions traumàtiques. Tot ha funcionat, més o menys, com estava previst. I, així i tot, quan el dia s’acaba, el cansament pesa. Un cansament que no acaba d’encaixar amb el relat objectiu del que ha passat.

No és el cansament físic ni el que es resol dormint una mica més. Té més a veure amb haver estat atent tota l’estona. Amb haver pensat abans de parlar, escoltat sense precipitar respostes, mesurant paraules, silencis i gestos. El dia ha avançat amb normalitat, però per dins hi ha hagut una tensió constant que al final es fa notar.

"El líder rep expectatives, projectes, frustracions i pors"

Aquesta sensació és habitual en persones que lideren amb consciència. Persones que han après a regular-se, a no reaccionar en calent, a no descarregar cap avall la pressió que reben. Líders que saben que la seva manera d’estar influeix.

En aquest tipus de lideratge hi ha molta feina que no sempre es veu. Té a veure amb converses que necessiten temps, amb decisions que no es poden prendre a la primera, amb dubtes que cal sostenir una mica més. Té a veure amb deixar espai perquè l’altre pensi, amb no intervenir de seguida, amb acceptar que no tot es resol de pressa ni depèn d’un mateix.

Aquest lloc des d’on lideren moltes persones és, a més, un lloc emocionalment exposat. El líder rep expectatives, projectes, frustracions i pors. De vegades, també decepcions. No totes són seves, però hi arriben igualment. I no sempre hi ha marge per compartir-les tal com venen. Cal filtrar, traduir, contenir. Aquesta exposició constant, encara que sigui subtil, va sumant.

En el dia a dia de moltes organitzacions, això es tradueix en líders que no tanquen els conflictes en fals, que no eliminen la tensió només per alleujar el moment, que confien que les persones poden assumir responsabilitat si se’ls dona temps i context. És un lideratge que acompanya sense substituir i que aposta pel creixement real, no pel control.

El lideratge protagonitza una conversa entre dos companys d'equip | iStock

Tot això, però, requereix energia. I aquí apareix una idea important: no tot el cansament del lideratge és individual. Hi ha un cansament que és relacional. Neix de les dinàmiques, de la posició que s’ocupa, de les converses que es repeteixen, de la necessitat constant d’estar disponible emocionalment.

A aquest cansament s’hi afegeix sovint un altre element: la solitud del rol. Encara que el líder estigui envoltat de persones, no sempre té amb qui parlar des del mateix nivell. Hi ha coses que no pot compartir amb l’equip, d’altres que no vol carregar als seus col·laboradors, i d’altres que no sap ben bé on posar. Aquesta solitud no és dramàtica, però també pesa.

"Encara que el líder estigui envoltat de persones, no sempre té amb qui parlar des del mateix nivell"

Aquest és un dels punts cecs del lideratge responsable. Tothom mira cap al líder buscant criteri, claredat i seguretat, però poques vegades algú es pregunta com està. O on pot expressar dubtes sense por de perdre autoritat. O on pot reconèixer cansament sense sentir que falla.

Encara persisteix una idea molt arrelada que associa lideratge amb resistència infinita. Com si cuidar-se fos un luxe o una feblesa. Com si poder amb tot fos una prova de fortalesa. Aquesta mirada no només és poc realista, sinó que també és perillosa, perquè normalitza un desgast que, amb el temps, empobreix el lideratge i la vida de qui lidera.

És aquí on la pregunta pren tot el sentit: qui cuida el cuidador?

La resposta no implica fer més ni per aguantar millor. Passa per una idea senzilla i profunda alhora: cap líder hauria de liderar sense un espai on no hagi de liderar. Un espai on no calgui tenir la resposta, ni cuidar ningú, ni pensar en l’impacte. Un espai on el focus sigui la persona, no el rol.

Aquests espais poden prendre formes diverses: coaching, supervisió, espais de reflexió, però tenen una funció comuna: cuidar qui cuida. No per fer-lo més fort, sinó per fer-lo més sostenible. Perquè quan el lideratge no es cuida, tard o d’hora deixa de cuidar. No per manca de compromís, sinó per esgotament.

Potser el lideratge del qual parlem tant no comença només en com cuidem els equips, sinó també en com ens permetem cuidar les persones que tenen la responsabilitat de cuidar. I això, encara que no aparegui en cap organigrama, marca més diferència de la que sovint imaginem.