Quan acceptar és la millor manera de tornar-se a entusiasmar

14 de Març de 2026

En moltes converses amb equips i directius hi ha una frase que apareix cada vegada més sovint, encara que no sempre es digui amb aquestes paraules: estem cansats de canviar.

No és que les persones s’oposin al canvi. De fet, la majoria entén perfectament que vivim en un entorn que evoluciona ràpidament i que les organitzacions han d’adaptar-se. El que passa és que després d’anys de transformacions constants, moltes persones han entrat en una mena de fatiga vital.

Durant molt de temps hem explicat algunes dificultats organitzatives parlant de resistència al canvi. Però potser avui el que estem veient és diferent. Les persones gairebé ja no discuteixen les noves iniciatives. Les accepten, s’hi adapten i continuen treballant. Tanmateix, l’energia amb què s’afronten aquestes transformacions no sempre és la mateixa.

Quan tot canvia constantment, costa tornar a entusiasmar-se amb la mateixa intensitat. No perquè falti compromís, sinó perquè el cervell també administra els seus recursos. Les persones aprenen a observar les noves iniciatives amb una certa prudència, esperen a veure si arrelaran o si, com tantes altres vegades, seran substituïdes per una nova prioritat abans d’haver tingut temps de consolidar-se.

"Les persones gairebé ja no discuteixen les noves iniciatives"

En aquest context també està canviant la manera com moltes persones entenen l’ambició professional. No volen renunciar a créixer ni a aportar valor. Però tampoc senten la necessitat de convertir cada etapa de la seva carrera en una escalada permanent cap a més responsabilitat, més pressió i més velocitat.

Hi ha professionals brillants que prefereixen concentrar la seva energia en fer bé la seva feina, continuar aprenent i tenir una vida més equilibrada, sense necessitat de convertir cada oportunitat en una nova batalla per ascendir. L’ambició no desapareix, simplement es torna més selectiva.

En el fons, aquesta mirada té molt a veure amb un concepte que la psicologia fa temps que treballa: l’acceptació radical. El nom pot portar a confusió, perquè sovint associem l’acceptació amb el conformisme. Però l’acceptació radical no és resignació. És lucidesa. És reconèixer amb honestedat què depèn de nosaltres i què no.

Els certificats professionals són formacions curtes que inclouen un període de pràctiques a l'empresa | Generalitat de Catalunya

Quan una persona deixa de gastar energia lluitant constantment contra el que no pot controlar; decisions organitzatives, contextos econòmics, canvis estratègics, passa una cosa interessant, recuperem energia mental. Energia que abans es consumia en la frustració queda disponible per actuar en els espais on sí que podem influir.

En aquest punt m’agrada recordar una idea que Rafael Santandreu explica molt bé a El arte de no amargarse la vida. Santandreu diu que moltes de les nostres frustracions provenen de les exigències irracionals que imposem a la realitat: creure que les coses haurien de ser d’una altra manera, que els altres haurien d’actuar com nosaltres voldríem o que el context hauria d’ajustar-se a les nostres expectatives.

"En moltes organitzacions es demana entusiasme com si fos una actitud obligatòria"

Quan abandonem aquests “hauria de ser així”, la relació amb el que passa es torna molt més lleugera. No perquè les dificultats desapareguin, sinó perquè deixem de convertir-les en una lluita constant.

Aquesta mirada és especialment útil en entorns empresarials canviants, o sigui tots. Acceptar que no tot funcionarà com voldríem, que hi haurà decisions discutibles o projectes que no prosperaran, no ens fa menys exigents. Ens fa més capaços de mantenir l’energia enfocada en el que sí que podem construir.

I aquí apareix una paraula que sovint utilitzem molt, però que potser entenem poc: entusiasme.

En moltes organitzacions es demana entusiasme com si fos una actitud obligatòria. Cal mostrar energia, optimisme, positivitat… encara que el context sigui complex o que els projectes s’acumulin sense pausa. Aquest fenomen té fins i tot un nom: positivisme tòxic. Una mena de pressió invisible per mantenir sempre un discurs optimista, encara que l’experiència real de les persones sigui molt més ambigua.

Però l’entusiasme autèntic no té res a veure amb això. Andrés Pascual ho explica molt bé en el seu llibre El poder de l’entusiasme. L’entusiasme no és negar la realitat ni repetir que tot anirà bé. És una forma d’orientar l’energia cap a allò que té sentit per a nosaltres.

No depèn tant de les circumstàncies com de la manera com decidim posicionar-nos davant d’elles. Segons Pascual, l’entusiasme apareix quan deixem de gastar energia lluitant contra la realitat i la dirigim cap a la construcció d’alguna cosa que val la pena.

I aquí és on l’acceptació i l’entusiasme es troben. Quan una persona accepta amb serenitat el context en què es troba, recupera espai mental per decidir què vol fer amb aquest context. I és en aquest moment quan l’entusiasme pot tornar a aparèixer, no com una obligació, sinó com una energia genuïna.

A les organitzacions passa exactament el mateix. Quan els equips queden atrapats en la queixa permanent o en la frustració pel que no funciona, la seva energia es dispersa. En canvi, quan aconsegueixen reconèixer amb honestedat les limitacions del context i centrar-se en allò que sí que poden millorar, es genera un moviment molt més constructiu.

"Quan els equips queden atrapats en la queixa permanent o en la frustració pel que no funciona, la seva energia es dispersa"

Potser aquí hi ha també una pista interessant per al lideratge. Durant molt de temps hem associat liderar amb impulsar constantment noves iniciatives, noves transformacions, nous projectes. Però en entorns saturats d’estímuls i canvis, liderar també pot significar ajudar els equips a cuidar la seva energia.

A vegades això implica simplificar, prioritzar o reconèixer que no tot es pot transformar alhora. Altres vegades significa generar converses més honestes sobre el que està passant i ajudar les persones a reconnectar amb el valor de la seva contribució.

Perquè quan una persona accepta amb serenitat el que no pot controlar i orienta la seva energia cap al que sí que pot construir, l’entusiasme deixa de ser una consigna i es converteix en una força real.

Potser, enmig de tanta transformació, ha arribat el moment de tornar a una brúixola més essencial: els valors.

Els valors que ens recorden per què fem el que fem, que ens ajuden a discernir què mereix la nostra energia i que simplement hem d’acceptar com a part del camí.

Quan aquesta brúixola és clara, l’entusiasme deixa de dependre de les circumstàncies i es converteix en una forma d’estar al món i de construir-lo.