El desgast pel lideratge absent

Hi ha empreses on tot sembla funcionar. Les reunions es fan, els objectius es compleixen i el dia a dia avança sense grans sobresalts. Però, de sobte, alguna cosa comença a grinyolar. Les decisions s’eternitzen, els equips perden energia, els conflictes s’enquisten i la il·lusió es desinfla. Ningú sap ben bé per què, però tothom ho nota. No és una crisi de resultats, ni un problema de recursos. És un buit. Un buit de lideratge.

El lideratge absent és una de les formes més silencioses -i més costoses- de desgast organitzatiu. No crida, no genera titulars, però erosiona lentament la confiança i la motivació. I el més curiós és que, sovint, no és fruit de la mala voluntat, sinó de la inacció. De la por, de la sobrecàrrega o, simplement, de la confusió sobre què vol dir realment liderar.

Patrick Lencioni, a The Advantage, parla de la salut organitzativa com l’autèntic avantatge competitiu. Més que l’estratègia, més que el talent individual, el que marca la diferència és la cohesió, la claredat i la confiança. Quan aquestes tres dimensions fallen, l’empresa es desgasta. I quan el líder no les vetlla, el desgast es multiplica.

"Liderar no és fer més reunions ni donar més instruccions. És posar paraules al que passa, prendre decisions, marcar prioritats i cuidar les converses que sostenen el clima emocional"

El lideratge absent no és fàcil de detectar. No és aquell líder autoritari ni el que manipula. De fet, sovint és algú amable, tècnic, respectuós… Però desconnectat del seu rol. Evita el conflicte, confia massa en l’autogestió o s’amaga darrere del “jo no vull controlar”.

El problema és que, quan el líder calla, el buit s’omple igualment: per rumors, inseguretats o lluites internes. Quan ningú marca el nord, l’equip el busca. I apareixen figures informals de poder, discursos paral·lels i microconflictes que es van arrossegant. No és malícia, és absència.

Liderar no és fer més reunions ni donar més instruccions. És donar sentit. És posar paraules al que passa, prendre decisions, marcar prioritats i cuidar les converses que sostenen el clima emocional. Quan això no passa, la desorientació s’instal·la. I costa molt fer-la marxar.

El desgast invisible

El desgast pel lideratge absent no esclata de cop. És una erosió lenta, que comença amb frases com “ja ho farem”, “ara no és moment” o “ja s’ho miraran”. I, mentrestant, la confiança es va fonent. Els equips deixen de demanar ajuda, les decisions es prenen per inèrcia i les persones més compromeses comencen a desconnectar.

És un fenomen perillós perquè no genera alarma immediata. No hi ha crits ni discussions. Només un cansament difús. Un “anar tirant” que, a la llarga, passa per damunt l’energia més valuosa d’una organització: la implicació.

"El desgast pel lideratge absent no esclata de cop. És una erosió lenta, que comença amb frases com “ja ho farem”, “ara no és moment” o “ja s’ho miraran”"

Lencioni ho resumeix molt bé: “Les empreses no moren per incompetència, sinó per disfuncions humanes no abordades”. Quan el lideratge és absent, aquestes disfuncions arrelen, creixen… I acaben convertint-se en cultura.

Molts equips confonen absència de conflicte amb bona salut. “Aquí no discutim mai”, diuen. Però sovint, el silenci no és pau: és resignació. El conflicte no és el problema; el problema és la seva absència quan seria necessari. Els equips madurs no són els que no discrepen, sinó els que saben fer-ho sense por. El lideratge absent, en canvi, evita aquestes tensions. No per falta de criteri, sinó per esgotament o per voler agradar a tothom. Però la neutralitat constant també és una decisió: la de no protegir ningú, ni el propòsit, ni les persones. Quan un líder no actua, envia un missatge molt clar: “tot val”. I quan tot val, res no té valor.

Molts líders absents no són mals líders. Són bons professionals atrapats entre dues forces: la competència tècnica i la incomoditat emocional. Dominen el seu ofici, però no han après, o no s’atreveixen, a gestionar converses difícils, emocions o incoherències internes. I davant el conflicte, s’aïllen. L’equip, que observa i interpreta, ho llegeix com desinterès. Però no és desinterès. És por. Por d'equivocar-se, a perdre la connexió amb el grup o a no estar a l’altura del que el rol demana.

Liderar no és controlar. És ser-hi. És escoltar, posar paraules al que tothom sent però ningú diu. Perquè el lideratge absent no és manca d’autoritat; és manca de mirada.

"Molts líders absents no són mals líders. Són bons professionals atrapats entre dues forces: la competència tècnica i la incomoditat emocional"

Com es reverteix un lideratge absent? No amb manuals de gestió ni amb més reunions, sinó amb una actitud: tornar a ser present.

Això vol dir tres coses molt concretes:

1. Fer-se visible. Parlar amb les persones, no només dels projectes. Mostrar interès real. Ser-hi, fins i tot quan no tens totes les respostes.
2. Donar sentit. Recordar el per què i el per a què de cada decisió. Reconnectar amb el propòsit compartit.
3. Assumir la incomoditat. Prendre decisions que potser no agradaran, però que són necessàries. La claredat pot ser incòmoda, però és molt més sana que la confusió.

Quan un líder recupera la seva presència, l’equip ho nota de seguida. Canvia el to de les reunions, la velocitat de les decisions i, sobretot, la confiança col·lectiva. No cal ser un gran orador ni tenir carisma natural. N’hi ha prou amb ser coherent, honest i accessible.

El lideratge absent desgasta més que el lideratge imperfecte, perquè l’equip prefereix una direcció errònia a una absència total de direcció. L’error es pot corregir. El buit, no. El buit s’omple de cansament, cinisme i desconnexió.

Liderar no és tenir totes les respostes. És sostenir les preguntes, les persones i el propòsit. I quan un líder és capaç de fer-ho, des de la presència, el desgast es transforma en confiança. I la confiança, en energia.

Perquè no hi ha res més esgotador que treballar sense direcció. Ni res més revitalitzant que sentir que algú, simplement, hi és.