Dis-rup-ció: quan trencar no sempre és destruir
01
de Febrer
de
2026
El sentiment negatiu associat a la paraula disrupció existeix. I és real.
Sense anar més lluny, els problemes d'aquests dies amb el servei de Rodalies són una autèntica disrupció en la vida de milers de persones: jornades que ja no són normals, autobusos improvisats, cotxe propi, cues quilomètriques, estrès, incomoditats. Res d'això no es percep com a progrés. Es viu com un retrocés.
I no és casual. La mateixa RAE defineix disrupció com a “ruptura o interrupció brusca”. Amb aquesta definició, i amb aquestes experiències, és lògic que el terme arrossegui un biaix clarament negatiu. Quan alguna cosa és disruptiva, assumim que molesta, que trenca, que complica.
"Quan alguna cosa és disruptiva, assumim que molesta, que trenca, que complica"
Amb aquest marc mental, no és fàcil veure la disrupció com una cosa desitjable. I, tanmateix, en el món de l'empresa i de l'estratègia, mai no ha estat tan perillós ignorar-la ni tan necessari aprendre a conviure-hi. Perquè quan parlem de disrupció en clau d'innovació, el significat canvia radicalment.
La innovació disruptiva no es limita a trencar l'existent; moltes vegades el que fa és democratitzar, ampliar l'accés i accelerar el progrés. Gràcies a processos disruptius avui tenim telèfons intel·ligents a pràcticament qualsevol butxaca del planeta. Existeixen plataformes de microcrèdit que permeten finançar petits negocis en regions on abans no hi havia ni banca ni alternatives. I sorgeixen solucions educatives que porten aprenentatge de qualitat a llocs on abans era impensable.
Un exemple molt clar d'aquest tipus de disrupció aplicada a l'educació és eki, una plataforma impulsada per l'emprenedoria d'Andrés Rubiano a Colòmbia, dissenyada per portar formació a sectors rurals a través de canals tan accessibles com WhatsApp. La seva proposta combina continguts tècnics, formació en agrotecnologia i desenvolupament d'habilitats orientades a la productivitat i a la comercialització de productes, amb un objectiu molt concret: generar oportunitats econòmiques locals i evitar que el talent hagi d'abandonar el territori per progressar.
"La innovació disruptiva no es limita a trencar l'existent; moltes vegades el que fa és democratitzar, ampliar l'accés i accelerar el progrés"
Aquí no hi ha grans campus ni infraestructures complexes. Hi ha tecnologia ben utilitzada per trencar barreres d'accés i crear capacitats on abans no n'hi havia. No és només innovació digital, és innovació social amb impacte directe en l'ocupabilitat, els ingressos i el desenvolupament regional.
Però la disrupció també es manifesta amb força en mercats madurs i altament regulats. N'hi ha prou amb passar pel nostre aeroport per veure com Revolut ha colonitzat els espais publicitaris. I no és casualitat. Per a molts joves, Revolut ja no és una app financera “alternativa”; és, directament, el seu banc. No només per ser digital, sinó perquè respon millor al que esperen: obertura immediata de comptes, control en temps real de la despesa, pagaments internacionals sense fricció, integració amb la seva vida quotidiana i digital. No ha competit millorant marginalment la banca tradicional; ha redefinit el que significa avui “relacionar-se amb un banc” per a tota una generació.
Res d'això va ser còmode per als models existents. Res d'això va ser neutre per a les estructures tradicionals. Però, vist en perspectiva, és difícil negar que ha suposat un canvi profund en accés, expectatives i comportament dels usuaris.
Aquest tipus de transformacions no només posa a prova models de negoci; posa a prova cultures organitzatives. Com assenyala Terence Mauri a The Upside of Disruption, en entorns d'alta incertesa el veritable avantatge competitiu ja no és l'eficiència ni la mida, sinó la velocitat d'aprenentatge. Les organitzacions que millor naveguen aquests contextos no són les que intenten predir el futur amb més precisió, sinó les que són capaces d'experimentar, ajustar i reaprendre més ràpidament que els seus competidors.
Si vols saber-ne més
En aquest sentit, la disrupció actua com un test permanent d'humilitat estratègica: obliga a qüestionar el que ahir funcionava, a sentir senyals febles del mercat i a acceptar que l'adaptació no és un projecte puntual, sinó una capacitat que ha d'integrar-se en el dia a dia de l'empresa.
Aquí apareix una distinció clau que sovint oblidem: la disrupció és dolorosa per als sistemes, però pot ser profundament positiva per als qui estaven fora d'ells o mal atesos per ells.
"La disrupció és dolorosa per als sistemes, però pot ser profundament positiva per als qui estaven fora d'ells o mal atesos per ells"
Aquest punt connecta amb el treball que està divulgant avui Efosa Ojomo, qui insisteix que el desenvolupament sostenible no s'aconsegueix només “corregint problemes”, sinó creant nous mercats que integrin milions de persones que fins ara no participaven plenament en l'economia. Quan una innovació permet que algú accedeixi per primera vegada a educació, finançament o serveis bàsics, no només està resolent una necessitat: està activant dinàmiques de creixement, ocupació i estabilitat a llarg termini.
Perquè davant la disrupció hi ha, bàsicament, tres actituds possibles: negar-la, resistir-la o treballar-hi.
Negar-la sol ser l'opció més còmoda… fins que deixa de ser-ho. Resistir-la pot guanyar temps, però rarament construeix futur. Treballar-hi exigeix més esforç, més dubtes i més canvis interns, però és l'única via que permet transformar la incertesa en oportunitat.
Perquè la disrupció, sí, costa. Fa mal. Incomoda. Genera tensions, errors, friccions i decisions difícils. Però també és la porta d'entrada al progrés, a nous models de negoci, a solucions que abans no existien i a impactes que abans semblaven inabastables.