Innovar sempre és triar
31
de Desembre
de
2025
Vivim en l'era del més: més projectes, més iniciatives, més tecnologia, més mètriques, més reunions. I, tanmateix, mai no havia estat tan difícil avançar amb focus. En moltes organitzacions, innovar s'ha convertit en sinònim d'afegir. Nous productes, noves estructures, nous programes de transformació. La paradoxa és clara: acumulem propostes i, tot i així, vivim atrapats en la manca de claredat.
La psicologia organitzativa ho explica bé: davant de problemes complexos tendim a sumar elements en lloc d'eliminar els existents. En el món empresarial això es tradueix en estratègies que mai no es tanquen, projectes que sobreviuen per inèrcia, línies de negoci que ja no aporten valor, però continuen consumint recursos. El soroll creix, l'atenció es fragmenta i la innovació que tant es proclama queda dispersa en múltiples fronts. Molt de moviment, poca direcció. I aquí apareix una idea clau: fer moltes coses no equival a innovar.
Si vols saber-ne més
Innovar també significa renunciar. Una idea incòmoda en cultures orientades al creixement, on abandonar s'associa al fracàs o a la pèrdua d'ambició. Però la realitat és justament la contrària. Les organitzacions que millor innoven no són les que fan més, sinó les que trien millor. I triar bé implica, inevitablement, decidir què no fer. Sense aquesta renúncia conscient, l'espai necessari per crear quelcom nou simplement no apareix.
Un marc que ajuda a entendre aquesta lògica és el de la Three Box Strategy de Vijay Govindarajan. El model planteja que les organitzacions han de gestionar simultàniament tres espais: el negoci actual, la creació del futur i —potser el més difícil— l'abandonament selectiu del passat. Mentre moltes empreses es concentren a explotar el que ja funciona i a explorar noves oportunitats, poques es detenen a preguntar-se quines pràctiques, processos o models heretats haurien de deixar enrere. I sense aquest exercici, el futur queda atrapat pel pes del passat.
"Mentre moltes empreses es concentren a explotar el que ja funciona i a explorar noves oportunitats, poques s'aturen a preguntar-se quines pràctiques, processos o models heretats haurien de deixar enrere"
En ple Nadal, n'hi ha prou amb entrar en una botiga de roba per veure aquesta lògica en acció. Gegants com Decathlon o Zara ens estan entrenant per a un futur sense caixers. Avui ens reben a la zona de cobrament, ens orienten, ens acompanyen en el procés i fins i tot ens fan una mena de coaching si ens perdem entre pantalles i codis. Però aquest acompanyament no és un gest de cortesia: és una transició. És el pont cap a un model diferent.
El que realment està ocorrent és un exercici clar d'abandonament del passat. Eixe passat en el qual algú ens atenia, ens cobrava i ens entregava una bossa forma part d'una experiència que, per a aquestes companyies, ja no encaixa amb la seva visió de futur. No és una decisió tecnològica; és una decisió estratègica. I com tota decisió estratègica, implica renúncies deliberades, encara que siguin emocionalment incòmodes per a clients i empleats.
Aquí és on la innovació i el lideratge es troben. Liderar avui no consisteix només a llançar iniciatives, sinó a saber tancar etapes. A decidir quins processos, rols o experiències deixen de tenir sentit abans que el context ho imposi de forma abrupta. Abandonar no és retallar per retallar; és alliberar espai mental, organitzatiu i operatiu perquè el nou pugui emergir.
"Liderar avui no consisteix només a llançar iniciatives, sinó a saber tancar etapes. A decidir quins processos, rols o experiències deixen de tenir sentit abans que el context ho imposi de forma abrupta"
Perquè no abandonar també té un cost, encara que no aparegui en els balanços. Cada projecte que no es tanca consumeix temps directiu, energia organitzativa i atenció. Cada pràctica heretada ocupa un espai que es podria dedicar a experimentar, aprendre o crear valor d'una altra manera. Moltes transformacions fallen no per falta d'idees, sinó perquè el passat mai no acaba de deixar-se anar.
I ara que som de ple en els propòsits del nou any, potser val la pena traslladar aquesta reflexió al pla personal. Solem començar el gener preguntant-nos què volem fer més: aprendre alguna cosa nova, cuidar-nos millor, assumir nous reptes. Però rarament ens preguntem què hauríem de deixar de fer. Quins hàbits, rutines o compromisos ja no aporten valor i només ocupen espai.
Si vols saber-ne més
Renunciar, també a escala personal, no és fer menys per por. És fer millor per convicció. És una forma de lideratge sobre un mateix. No n'hi ha prou amb proposar-se noves metes; de vegades el veritable canvi comença per tancar una etapa.
En un entorn on tots competim per fer més, potser la pregunta clau —en l'empresa i en la vida— sigui tan senzilla com incòmoda: què hauríem de deixar de fer si de veritat volem avançar? De vegades, la innovació més transformadora no és la pròxima gran idea, sinó la decisió conscient de tancar l'anterior.