El dret a no desconnectar (del tot)

Arriben les vacances i, amb elles, una de les recomanacions més repetides d'aquests dies: cal desconnectar. Apagar l'ordinador, silenciar les notificacions i aconseguir que durant unes setmanes la feina desaparegui del nostre radar. Una aspiració absolutament comprensible que, en un context d'hiperconnectivitat, s'ha convertit fins i tot en una conquesta laboral. A Espanya, el dret a la desconnexió digital està reconegut legalment per garantir que es respectin els períodes de descans, permisos i vacances dels professionals. I és bo que sigui així, sens dubte.

Ara bé, potser hauríem de vigilar que aquest dret no acabi convertint-se, paradoxalment, en una nova obligació. Perquè una cosa és garantir que ningú hagi d'estar pendent del correu durant les vacances i una altra és assumir que tothom necessita apagar-lo completament per descansar. De fet, la qüestió essencial no és tant si una persona està connectada com el motiu pel qual ho està. Consultar voluntàriament un missatge no és el mateix que haver d'estar disponible perquè algú espera una resposta.

"Una cosa és garantir que ningú hagi d'estar pendent del correu durant les vacances i una altra és assumir que tothom necessita apagar-lo completament per descansar"

Aquest matís resulta especialment important perquè no totes les realitats professionals són iguals. Pensem, per exemple, en els autònoms, els grans oblidats quan es formulen moltes teories sobre management i lideratge. O, en una escala diferent, en els màxims directius d'una companyia. En tots dos casos poden ser els últims garants de processos que continuen funcionant mentre ells descansen. També necessiten vacances, evidentment, però resulta poc realista pensar que poden desentendre’s completament de la seva responsabilitat. Una altra cosa és que aquesta connexió permanent neixi del sentiment de culpa, de la incapacitat per delegar o d'una mala organització. Aleshores sí que existeix un problema sobre el qual convé treballar.

Hi ha encara una altra realitat menys comentada. Algunes persones, senzillament, estan més tranquil·les si mantenen un fil, encara que sigui molt prim, amb la feina. Potser prefereixen dedicar deu minuts al matí a comprovar que tot està en ordre i continuar després gaudint del dia sense cap preocupació. Això no significa que siguin addictes a la feina ni que no sàpiguen descansar. Simplement han trobat una fórmula que els funciona. Convertir la desconnexió absoluta en un nou imperatiu social significaria tornar a decidir pels altres quina és la manera correcta de viure, en aquest cas, les vacances.

Si vols saber-ne més

 

   

Oriol Montanyà-'Accountability': el factor invisible de l'èxit professional

El repte de les organitzacions consisteix, per tant, a garantir la desconnexió sense imposar-la. Ningú no hauria de rebre una trucada del seu superior durant les vacances si no existeix una circumstància excepcional, ni sentir que respondre correus fora de la jornada és una demostració implícita de compromís. Però respectar aquest dret també significa acceptar que cadascú pugui administrar lliurement la seva relació amb la feina quan aquesta deixa de ser una exigència.

Per tot plegat, potser les bones vacances no haurien de mesurar-se pel nombre de dies que aconseguim mantenir apagat el mòbil. Sempre hi haurà qui desapareixerà durant tres setmanes i qui preferirà mantenir-se actiu en moments puntuals. Cap de les dues opcions hauria de convertir-se en una medalla ni en un motiu de culpabilitat. Perquè les organitzacions han de garantir el dret a desconnectar, però les persones també haurien de conservar la llibertat de decidir com l'exerceixen.