I si soc un potencial corrupte?
12
de Juny
de
2026
Ara que la visita del Papa ha tornat a situar el debat sobre la moral en primera línia mediàtica, potser és un bon moment per reflexionar sobre una qüestió de fons. En un context marcat pel declivi de les grans religions i per l'auge de discursos que reivindiquen les llibertats individuals, qui i com hauria de promoure els principis ètics que van més enllà del simple compliment de la llei? Valors com la solidaritat, la generositat, el perdó, l'esperança o la pau formen part del ciment invisible que manté cohesionades les societats. Per tant, si ningú no assumeix la responsabilitat, augmenta el risc que determinades actituds acabin quedant progressivament desvinculades de qualsevol referent compartit.
Aquest debat resulta especialment oportú en un moment en què els mitjans de comunicació estan plens de casos de corrupció. I, tanmateix, sovint sembla que aquestes notícies no ens interpel·lin de manera gaire directa. Més aviat es produeix una estranya combinació entre la normalització del fenomen i la convicció que es tracta d'un mal que sempre habita a casa dels altres. És freqüent escoltar expressions com "són tots uns corruptes", formulades sempre en tercera persona. Com si la corrupció fos una característica exclusiva d'una determinada categoria de persones i no una temptació potencialment present en qualsevol ésser humà quan es donen les circumstàncies adequades.
Si vols saber-ne més
En aquest sentit, resulten especialment interessants les reflexions de Dan Ariely, professor d'economia conductual i autor de diverses investigacions sobre l'engany i la deshonestedat. Ariely defensa que la majoria de les persones podem tenir una certa tendència a transgredir les normes, però que la diferència acostuma a estar en l'oportunitat (o en l'escala) de corrompre's i en la capacitat de no traspassar determinats límits morals. Per això, més que simplificar el debat preguntant-nos si la corrupció és cosa de polítics, potser convindria dirigir la mirada cap a nosaltres mateixos. Ens apropiem dels bolígrafs de l'oficina? Fem un ús indegut del teletreball? Cobrim alguna despesa personal amb la targeta de l’empresa? Poden semblar conductes menors, però és precisament en aquests petits gestos quotidians on sovint es posa a prova la nostra integritat.
Aquesta mirada també ens recorda que la corrupció no depèn només de la moral individual, sinó també del context organitzatiu. El politòleg Robert Klitgaard va formular una teoria molt influent segons la qual la corrupció tendeix a aparèixer quan coincideixen tres factors: una elevada concentració del poder de decisió, un ampli marge de discrecionalitat i una baixa rendició de comptes. Dit d'una altra manera, quan poques persones poden prendre decisions rellevants, disposen de molta llibertat per fer-ho segons el seu criteri i, a més, estan sotmeses a pocs controls, la probabilitat que apareguin conductes corruptes augmenta significativament.
"La corrupció no depèn només de la moral individual, sinó també del context organitzatiu"
Per això les organitzacions que aspiren a preservar la seva integritat no poden limitar-se a confiar en la bona fe dels seus membres. També han de construir sistemes que afavoreixin la transparència, reparteixin la capacitat de decisió i estableixin mecanismes de supervisió eficaços. No perquè les persones siguin necessàriament corruptes, sinó perquè qualsevol sistema que vulgui funcionar bé hauria de ser conscient de les debilitats humanes sobre les quals es construeix. I és que, en el terreny de la gestió empresarial, la integritat no només s'invoca; també es dissenya.
En definitiva, potser convindria que tots plegats recuperéssim la idea de llibertat que ja defensaven els antics grecs. Una concepció que anava més enllà de l'autonomia individual i que incorporava de manera inseparable la responsabilitat envers la comunitat. Ser lliure no consistia només a poder fer el que un volia, sinó també a actuar amb consciència de les conseqüències que les pròpies decisions tenien sobre els altres. Perquè la lluita contra la corrupció no es guanyarà únicament als tribunals ni a través de nous reglaments. També dependrà de la capacitat col·lectiva per reconstruir una cultura de la responsabilitat compartida. Una cultura que no es limiti a jutjar els corruptes, sinó que també ens porti a preguntar-nos, amb honestedat, si els corruptes podríem ser algun dia nosaltres.