A la feina no s’hi ve a fer enemics

Ara fa uns dies, la consultora en comunicació Sílvia Ramon-Cortés compartia a les xarxes socials una reflexió molt suggeridora sobre l'amistat a la feina. La Sílvia, que també té un passat com a esportista professional i coneix bé la importància del joc en equip, defensava que els vincles d'amistat dins de les organitzacions no només són compatibles amb un alt nivell d'exigència, sinó que poden esdevenir un poderós factor de compromís, motivació i benestar.

La qüestió és tan profunda com antiga. De fet, a l’obra clàssica Ètica a Nicòmac, Aristòtil ja distingia tres formes d'amistat: la que neix de la utilitat, la que sorgeix del plaer i la que es fonamenta en la virtut compartida. Aquesta darrera, que considerava la més elevada, és aquella en què les persones es fan millors les unes a les altres. No és casualitat que el filòsof arribés a afirmar que, sense amics, ningú no voldria viure encara que posseís tots els altres béns, ni que l'amistat és un dels elements que mantenen unides les comunitats. Una idea escrita fa més de vint segles que avui continua oferint una magnífica clau de lectura per entendre què cohesiona les organitzacions.

"Aristòtil ja distingia tres formes d'amistat: la que neix de la utilitat, la que sorgeix del plaer i la que es fonamenta en la virtut compartida. Aquesta darrera, que considerava la més elevada, és aquella en què les persones es fan millors les unes a les altres"

L'evidència empírica més recent sembla donar-li la raó. Un estudi de la consultora Gallup assenyala que tenir un bon amic a la feina s'ha convertit en un factor més rellevant que mai, especialment després de la pandèmia. Les dades mostren que aquests vincles s'associen a una millor comunicació, un compromís més elevat, una major capacitat d'innovació i una menor intenció d'abandonar l'organització. En definitiva, allò que sovint es considera una qüestió estrictament personal també pot acabar convertint-se en un autèntic avantatge competitiu.

Ara bé, que les amistats laborals siguin beneficioses no significa que siguin senzilles. Les professores Emma Seppälä i Marissa King ho explicaven molt bé en un article publicat a Harvard Business Review. Les autores recorden que aquestes relacions poden generar tensions específiques perquè sovint difuminen la frontera entre la vida professional i la personal. Això pot comportar més desgast emocional i fer que els conflictes es visquin amb més intensitat. Però també arriben a una conclusió carregada de coherència: totes les amistats travessen moments difícils; les que neixen a la feina, simplement, afronten dificultats diferents. I això no les fa menys valuoses.

Encara més delicades són les amistats que impliquen una diferència jeràrquica. En aquest terreny, el consens acadèmic i professional és molt menor. Pot existir una amistat sincera entre un cap i un subordinat? Probablement sí. Però també és cert que es tracta d'un vincle moralment més complex, perquè està condicionat per una inevitable asimetria de poder. Aquesta circumstància pot dificultar tasques essencials com la presa de decisions equànimes, la transmissió d’un feedback honest o el tracte equitatiu. I aquí apareix un matís fonamental, ja que el problema del favoritisme no se situa només en l'àmbit de la realitat, sinó també en el de les percepcions.

"Hi ha una actitud individual amb un enorme poder transformador: assumir que a la feina no s'hi ve a fer enemics"

Potser, doncs, la funció de les organitzacions no és fabricar amistats, sinó crear les condicions perquè aquestes puguin sorgir de manera natural. Això implica protegir espais de trobada que vagin més enllà de les reunions estrictament productives, evitar cultures basades en una competència extrema que erosionen la confiança entre companys i garantir mecanismes de justícia i transparència que impedeixin que l'amistat degeneri en favoritisme.

Arribats a aquest punt, val la pena tornar a la reflexió de Ramon-Cortés. No perquè tothom hagi de trobar a la feina els seus millors amics, sinó perquè cadascú pot decidir cada dia quin tipus de relacions contribueix a construir. I, sobretot, perquè hi ha una actitud individual amb un enorme poder transformador: assumir que a la feina no s'hi ve a fer enemics.