Viure de rendes
03
de Juny
de
2026
Tinc la sensació que quan guanyes una beca la gent pensa que pots fer el que vulguis amb els diners i que és com una injecció de diners gratuïta a canvi de ben poca cosa. De la mateixa manera que penso que per als fotògrafs és difícil fer entendre que fer una fotografia “que no els costa res” els ha demanat anys de pràctica, cursos, llàgrimes i esforços, els acadèmics i escriptors tenim el mateix problema. Ningú posa en dubte la feina d’un comptable, les hores d’un advocat o les reparacions d’una electricista, però quan es tracta d’investigar com a mode de vida, d’escriure i vendre les teves paraules, aleshores tothom es pensa que vius de fer ben poca cosa.
Si vols saber-ne més
“I ara, a viure de rendes!”, em va dir una persona que m’estimo molt, segurament amb la millor fe del món, quan em van confirmar el contracte doctoral. Per a ella, la realitat de l’acadèmia és confosa, i segurament la relació més propera que hi tenia eren les pel·lícules o el record d’un professor franquista que escrivia articles al diari. Ella, que no ha anat mai a la universitat, pensa que la meva feina és escriure el primer que em ve al cap i escriure-ho a l’ordinador, i que després em paguen una morterada. El que no sap és que és un fet prou inusual que hagi aconseguit un contracte, malgrat haver-lo buscat i lluitat els últims tres anys. Tampoc que la majoria dels meus companys en altres països cobren un salari molt per sota del sou mínim professional.
Si bé és cert que hi ha períodes a la vida acadèmica que et permeten prendre’t un matí tranquil, anar a pilates a les tres de la tarda quan hi ha menys gent o treballar de manera tranquil·la, també hi ha períodes on escrius sense parar, corregir exàmens fins a les tantes de la matinada o travessar tota una ciutat per assistir a una trobada amb un actor clau que només té vint minuts per parlar amb tu a les nou del vespre. És una feina que, si bé molt bonica i que et permet pensar i reflexionar sobre temes socialment rellevants (o no), també és un tipus de feina que et persegueix al lavabo, a la dutxa, els caps de setmana o en moments de desconnexió. Mai saps quan vindrà la pròxima bona idea, ni tampoc tens una percepció clara de quan parar d’escriure, deixar de fer preguntes, quan estar satisfeta de la teva feina perquè el coneixement, investigat o no, es troba en constant moviment i transformació.
"La feina acadèmica és una feina com qualsevol altra, però la creativitat que es demana fa que sigui impossible comprendre-la com una feina de nou a cinc"
És cert que no ens podem queixar del fet que moltes persones no comprenguin la naturalesa de la nostra feina. Al cap i a la fi, les universitats fa poc que han comprès la necessitat d’obrir-se a la societat. Per a moltes persones, darrere de despatxos o de pantalles s’hi amaga un tipus de feina que no s’entén i, per tant, una certa sensació de misteri que barreja una intuïció de fer coses molt intel·ligents i molt importants amb una mandra d’aquell que amb poc esforç aconsegueix el que vol.
La pedanteria de moltes persones acadèmiques al llarg dels anys tampoc ens rema a favor. La feina acadèmica és una feina com qualsevol altra, però la creativitat que es demana fa que sigui impossible comprendre-la com una feina de nou a cinc. Per això, de cara a la meva persona estimada, pot semblar que visc de rendes, mentre per a una amiga, una feina massa exigent de la qual no pots mai arribar a desconnectar del tot.