La protesta, la queixa, i la molèstia

17 de Juny de 2026

Si per una cosa els holandesos són més pesats que la resta dels europeus és perquè els encanta queixar-se. Un dels països més rics del món i es queixen com no ho fa algú que viu al costat d’una planta petroquímica i treballa en una mina. Em molesta sovint, no perquè jo vingui d’un lloc pitjor o perquè jo hagi patit especialment a la vida, sinó perquè cinc hores de la meva jornada laboral estan relacionades en llegir penúries arreu del món.

A escoltar persones denunciant la manca d’aigua, les males condicions d’higiene en les que viuen diàriament perquè han estat desplaçats a fora de la ciutat, de com han perdut familiars i amics per no poder tenir les mínimes condicions de dignitat que tota vida humana hauria de tenir. I, és clar, quan després un holandès es queixa de no tenir temps per fer la compra excepte els caps de setmana, o d’estar molt cansada del mal temps, o de dir que 30 dies de vacances a l’any no són suficients, em bull tot per dins.

"La culpa no ens portarà enlloc, però la queixa encara menys"

Jo ho sé, que no es pot comprar a l’extrem sempre. No puc convertir-me en la persona que treu les dades sobre mortalitat infantil al món, sobre quantes dones es troben en situació de violència diària, com tampoc el nombre de nens soldat al món. No seria precís, i baixant la moral a uns no aconseguirem res pels altres. No ens podem convertir en aquella por que els nens d’Àfrica es morin de fam perquè una criatura no s’acaba els tres macarrons que queden al plat. La culpa, un cop més, no ens portarà enlloc. Però la queixa encara menys.

Fa uns mesos la meva mare em va deixar un llibre, com fa sovint, i em va dir que era una delícia i que estava molt bé. Es titulava La protesta i la queixa de Joan Vergés, un professor de la Universitat de Girona (UdG) que coincideix a tenir el mateix nom del marit de la meva cosina (de facto, el meu cosí) que va morir fa uns anys. Al llibre, molt amè i divertit en el seu cinisme, el professor exposava la diferència entre la protesta i la queixa, entre l’acte de denunciar públicament una cosa per tal que canviï i l’acte de destacar les coses dolentes d’un fet amb l’única finalitat de descarregar la frustració que això genera. Si jo fos la lectora d’aquest article, llegiria el seu llibre perquè el doctor Vergés ho explica molt millor.

El cas és que aleshores vaig entendre que els holandesos es queixen i les persones que jo llegeixo en els meus papers i llibres protesten. No és el mateix. No té els mateixos impactes ni els mateixos objectius. Tampoc té la mateixa percepció en l'àmbit de públics i audiències, però hi ha un fet fonamental que vaig entendre després de llegir el llibre: em molesta que els holandesos es queixin perquè no pretenen res amb la seva exposició dels fets. No hi ha una proposta política al darrere, no hi ha una ambició que les coses canviïn o de moure un sol dit perquè el paradigma giri. En canvi, la protesta, malgrat ser extremadament disfuncional en la major part dels casos que llegeixo, té una voluntat de canvi. Hi ha una intenció expressa en transmetre el seu missatge. Això no sempre és garantia d’impacte, però em sembla molt més lloable.

"Els holandesos no són les úniques persones que es queixen, però sí que són les persones més afortunades que conec que es queixin tant"

Finalment, m’agradaria dir que els holandesos no són les úniques persones que es queixen, però sí que són les persones més afortunades que conec que es queixin tant. I no sé per què, això em treu de polleguera. No només per la manca d’ambició transformativa en la seva expressió, també perquè, mal em pesi, em genera una frustració sense precedents que una de les poblacions amb menys problemes socials del món destini tant temps a queixar-se de coses tan banals com el mal temps o el trànsit a l’autopista.