Eskorbuto al parlament

L'1 de novembre del 2024, a les 11:52, la marquesina de formigó de l'estació de tren de Novi Sad, a Sèrbia, va caure sobre la gent que hi havia a sota. Hi van morir setze persones. L'estació, una parada de la línia entre Budapest i Belgrad, una obra de la Nova Ruta de la Seda feta per un consorci xinès, s'acabava de renovar.

Dissabte passat, a la plaça de Catalunya, uns 500 nois encaputxats, entre altres proeses, van rebentar els vidres de les marquesines de l'autobús. L'endemà, diumenge, els estudiants serbis guanyaven les eleccions.

Barrufets

La convocatòria de Barcelona va començar a TikTok quatre dies abans, amb cartells anònims que portaven el nom de Blocus Barcelona, copiat dels bloqueigs d'instituts de França. Els cartells duien un codi QR que portava a grups de WhatsApp, i d'allà a Telegram. Menció a banda per a una estelada que anava acompanyada d'un fabrià «Plaza Cataluña». La dissonància cognitiva ja ens hauria hagut de posar en alerta.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-La mala educació

Hi havia codi de vestuari i codi de llenguatge: «Sense blaus» vol dir que no hi ha mossos a la costa (fa gràcia perquè a la nostra època se'n deien barrufets). Durant els aldarulls, informadors avisaven en privat de quines botigues estaven lliures «de blaus» i el grup en compartia la ubicació per congregar-hi els vàndals. Resultat: més de 120 detinguts, més de la meitat menors, i 23 botigues saquejades. La jutgessa de guàrdia va dir que la protesta era «buida de contingut» i que l'únic objectiu era saquejar. Nihilisme de 5G.

Un moviment horitzontal i clandestí. Cap líder, cap col·lectiu, cap programa: un cartell, un QR, un xat i 5G, molt. Però si gratem una mica, només una mica, ens adonarem que el moviment no és tan horitzontal com sembla. L'algorisme de TikTok, que d'horitzontal en té ben poc, és qui decideix a qui ensenya cada cartell i les bases de dades de Telegram són les que en guarden les converses.

Però, ai las, els grups de Telegram no estan xifrats d'extrem a extrem, ço és, qui té el servidor els pot llegir. Els saquejadors de Barcelona amagaven les converses als Mossos, però no el gran germà Telegram. Per això, quan els Mossos van demanar a través del centre d'intel·ligència antiterrorista del Ministeri de l'Interior que Telegram tanqués els grups, va ser tan fàcil com mirar-ne el contingut, comprovar que anava contra les seves normes d'ús i tancar-los. L'últim ja tenia més de 2.000 membres.

"Els saquejadors de Barcelona amagaven les converses als Mossos, però no el gran germà Telegram"

Qui hi ha darrere? No se sap. Sí que sabem qui s'hi ha posat davant: la dreta i la ultradreta, que a un mes de les generals del 29 de novembre ja han lligat el saqueig amb la immigració i els han penjat la llufa a Sánchez, Colau i tothom qui passi per davant. Un saqueig que no demana res acaba servint perquè els de sempre demanin més policia, més expulsions i més control digital. «Mucha policía, poca diversión», que cantaven els Eskorbuto.

Setze minuts

Quan va caure la marquesina de Novi Sad, el govern i el consorci encarregat de les obres van dir que no l'havien tocada i que jo només passava per allà. A les xarxes van començar a circular imatges de treballadors que n'arreglaven les rajoles. Els estudiants van ocupar les facultats i van demanar una cosa molt simple: que es publiquessin els contractes de l'obra.

Tallaven el trànsit setze minuts, de les 11:52 a les 12:08, un minut per mort. Tampoc no tenien líders, i ho volien així. Cada nit, a cada facultat, hi havia un plènum, una assemblea on qualsevol estudiant podia proposar, debatre i votar. Les xarxes servien per amplificar tot el que passava a l'assemblea i al seu voltant: retransmetre en directe les agressions, desmentir la televisió afí al govern, fer arribar el missatge als serbis de fora. Els estudiants d'informàtica es van fer les seves pròpies eines de comunicació xifrada.

Dos anys després, diumenge passat, la Llista d'Estudiants va treure el 52% dels vots i uns 140 dels 250 escons del parlament. El president Aleksandar Vučić va reconèixer la derrota. La llista no la formen estudiants. La formen professors i experts que els estudiants han triat, i l'encapçala un professor de la Facultat de Medicina de Novi Sad. Hi ha també l'exjugador de bàsquet del Barça Dejan Bodiroga.

La gent

El 1651, Thomas Hobbes va publicar el Leviatan. A la portada hi ha un gegant coronat, amb una espasa a una mà i un bàcul a l'altra, que s'aixeca darrere d'un paisatge. Si us hi fixeu, el cos és fet de més de 300 persones, totes d'esquena, mirant-li la cara. Hauríem de ser nosaltres. Per a Hobbes, l'estat neix quan cadascun de nosaltres autoritza aquest gegant a governar-nos, amb la condició que ens protegeixi dels, posem per cas, vàndals que tenen més força i són més que nosaltres. Cedim sobirania cap amunt i en surt un gegant que ens guarda, sobretot de nosaltres mateixos.

"Diumenge passat, la Llista d'Estudiants va treure el 52% dels vots i uns 140 dels 250 escons del parlament. El president Aleksandar Vučić va reconèixer la derrota"

Hobbes hi posa una condició que sembla escrita per a Novi Sad: l'obligació dels súbdits dura mentre dura la capacitat del sobirà per a protegir-los. Una marquesina és, literalment, un sostre que ens protegeix i que en aquell cas no només no ho va fer els ciutadans, sinó que en va pelar setze. Els estudiants serbis no han tombat el gegant: s'hi han posat ells a fer-ne.

Entitats imaginades

Yuval Noah Harari diu que els estats, els bancs, les empreses i els diners mateixos són entitats imaginades: existeixen perquè molta gent hi creu alhora. Harari em costa, però aquest concepte l'he sentit explicar a economistes i ja fa temps que me'l vaig fer meu. Si un de sol deixa de creure en alguna d'aquestes entitats —els retira la confiança, deixa de fer-les servir o els fa boicot— no passa res. Si hi deixen de creure molts, s'ensorren. L'estat serbi, Google, TikTok i un bitllet de vint euros funcionen igual: valen alguna cosa perquè milions de persones hi dipositem la nostra confiança i els cedim poder.

"L'estat serbi, Google, TikTok i un bitllet de vint euros funcionen igual: valen alguna cosa perquè milions de persones hi dipositem la nostra confiança i els cedim poder"

Vist així, els nois de Barcelona tenen poc d'antisistema. Saquejar botigues de luxe és creure molt fort en les marques. Fer-ne vídeos amb mòbils de darrera generació, encara més. I vendre el botí després a plataformes de segona mà controlades per turbocapitalistes i regides per la llei de l'oferta i la mandanga ja és el súmmum. A Novi Sad, el mòbil va servir per veure què havia passat realment amb la marquesina i contradir la versió oficial. A Barcelona, per fer vídeos de la destrucció que es van viralitzar a les xarxes i que els informatius de les teles van recollir. Win-win.

Quan jo era jove, el nihilisme era millor

El 1986, Eskorbuto, un trio punk de Santurtzi, va treure el mític àlbum Impuesto revolucionario. El primer tema del disc és un directe de Ya no quedan más cojones, Eskorbuto a las elecciones que enganxen amb Maldito país.

El tema comença amb un a cappella que diu «Ya no quedan más cojones, Eskorbuto a las elecciones, para vivir alegre y contento, Eskorbuto al parlamento». Eren anys d'apogeu del que es va conèixer com a rock radikal basc, tot i que els d'Eskorbuto se'n desmarcaven; tiraven més cap a la banda anarco que cap a la batasuna. El títol de l'àlbum, Impuesto revolucionario, és una referència a l'impost que ETA feia pagar a botigues, comerciants i empresaris si no volien que els trenquessin l'aparador o els cremessin la fàbrica.

Amb Eskorbuto com a banda sonora tant dels saquejos dels vàndals de Barcelona com de la victòria dels estudiants serbis, la metàfora es fa sola. És com si els primers haguessin robat el disc i, sense escoltar-lo, s'haguessin quedat amb el títol, mentre que els segons han comprat el disc, l'han escoltat i, més important, l'han entès.