Estar a salari dels partits no és un obstacle per ser un revolucionari

He passat uns dies a la campanya sienesa a casa d’un amic, empresari ja retirat. M’han enviat una còpia de l’entrevista que La Vanguardia ha fet al president de Foment del Treball, i aprofito l’ocasió. Com que he llegit que Foment ha rebut uns tres milions d’euros públics l’any 2025, em faig l’orni i li pregunto a l’amic italià si Confindustria -la patronal italiana de referència- rep subvencions de l’estat. Em mira estranyat. “Com es pot plantar cara als que governen si es reben subvencions públiques?”, em respon.

No li explico que, el nostre, no és un país normal. I plantar cara, a Barcelona almenys, està mal vist. Fa de grollerot. Som, més aviat, palermitans -no en va, Sicília va ser catalana-. Tampoc li explico que som un país especial. Que el nostre sentit del risc el defineix la dita “anar a caçar bolets”. No hauria entès res, tota vegada que estem parlant d’uns fongs que es caracteritzen per manifestar una immobilitat total i aclaparadora. I tampoc vull perdre el temps -perquè no ho entendria- explicant-li que el lobby de referència a Catalunya és el 3T: Turisme, Taxi, Terrasses. Bé, passat aquest incís, cadascú de nosaltres, el meu amic i jo, continua fent la seva. Jo mirant l’entrevista al president de Foment.

"El lobby de referència a Catalunya és el '3T': Turisme, Taxi, Terrasses"

M’ha cridat especialment l’atenció que Foment vulgui fer créixer el PIB industrial de Catalunya, passant-lo del 19% actual al 25% en un futur. Com que el PIB és un tortell que suma 100%, això vol dir, si no vaig errat, que s’hauran de destruir llocs de treball al sector serveis. O incrementar encara més la immigració -les matemàtiques, vatua l’olla, són punyeteres!-. Clar que sempre hi ha la possibilitat que el president de Foment, quan parla d’indústria, es refereixi a la “indústria del taxi”. Si fos així, la tasca es veuria alleugerida i no s’hauria d’enfrontar al lobby 3T -cosa que ens evitaria grans disgustos a tots plegats-, ja que estaríem davant d’un transvasament sense ofendre ningú: reciclar cambrers per transformar-los en xofers. Les carreres que ara fan a peu, les farien motoritzats -els sindicats n’estarien, a més, satisfets-. Sigui el que sigui, m’és igual, estem davant d’un repte monumental. Un reciclatge realment de gran magnitud. Ignoro si s’han inspirat en el New Deal del president Roosevelt.

Jo, personalment, no crec que aquesta feina ingent es pugui dur a terme en el període curt de temps d’un mandat. La cosa requereix períodes llargs, estratègia amb visió d’estat. Potser és per això que, de forma altruista, el president de Foment ha fet reformar els estatuts de la seva organització, que limitaven el nombre de mandats a dos. Ara aquest obstacle ja no existeix -així sí que dona gust treballar!-. El fet permet molt de joc. Si no, que li ho preguntin al tiet Putin.

No cal dir que el repte plantejat és ambiciós. Trobarà obstacles i impediments de tota mena: materials i personals. El país és reconsagrat, ja se sap. I després de tot aquest reguitzell de mandats, després de tant d’esforç i de sacrifici que caldrà emprar, quan l’obra estigui acabada, és molt possible que el parer de la gent -sempre ingrata- es divideixi. Que uns xiulin a en Sánchez, i els altres a en Llibre.