• Opinió
  • L'opinió
  • Salaris baixos? Baixa productivitat? Empobriment? El rol dels ajuntaments
Enginyer i escriptor

Salaris baixos? Baixa productivitat? Empobriment? El rol dels ajuntaments

19 de Maig de 2026
Xavier Roig | VIA Empresa

La premsa s’ha fet ressò del que explica l’Informe Fènix. I això és bo. Però em fa por que ens quedem, com sempre, en la denúncia d’un fet evident en què, potser, molts no hi havien caigut. I que els responsables quedin, com sempre, als llimbs. Això ens succeeix amb el Corredor Mediterrani, les Rodalies, el dèficit fiscal, l’educació, la sanitat, etc. Rondinem -i la premsa se’n fa ressò- però els mitjans mai desafien el poder polític –que és el responsable final del problema- posant-lo en un compromís, pressionant-lo constantment. 

 

El greu, letal, problema de Catalunya és la baixa productivitat. I, com bé diu Krugman, la productivitat no ho és tot, però quasi. El nostre estat del benestar es finança gràcies a la productivitat. Una part d’allò que ens sobra, va al pot comú. El problema de Catalunya és que no podem posar massa al pot comú perquè, simplement, els salaris són tan baixos que els impostos que paguem -directes i indirectes- no cobreixen la despesa social. I sobre els salaris altament subvencionats -que l’Informe Fènix defineix- en parlarem un altre dia. Però, ja avanço, que el sector turístic viu, majoritàriament, d’aquests salaris de misèria.

"El problema de Catalunya és que no podem posar massa al pot comú perquè, simplement, els salaris són tan baixos que els impostos que paguem no cobreixen la despesa social"

S’ha instal·lat una tendència a Catalunya que consisteix a donar-li la culpa sempre a Madrid. Tant, que vivim i malvivim amb aquest mantra. Que és cert? Evidentment. Però amb aquesta denúncia a la qual els nostres polítics mai donen sortida, ens enfonsem en el catastrofisme i la fatalitat: no hi ha res a fer. I això ens ha succeït els darrers 25 anys. La solució a l’excés de turisme i els mals que provoca -no només de massificació, sinó d’empobriment general del país- està a les nostres mans. I encara que necessita una actitud patriòtica, també requereix una certa visió de futur. I aquí és on entren en joc els ajuntaments. 

 

És cert que el sector turístic està protegit i subvencionat. Per què paga només un 10% d’IVA? Per què compta amb la figura del fix discontinu que li permet enviar a l’atur, temporalment -ho paguem tots-, els seus treballadors per recuperar-los quan vingui el bon temps? Tot això costa molts diners i ens empobreix. I és cert que regular aquests aspectes està en mans de l’estat central. Tanmateix, els ajuntaments poden, fins i tot, ignorar tot això i limitar el turisme, si volen.

Un municipi pot escollir si esdevé turístic o no. Té tota la legislació a les seves mans. Pot fer plans que limitin l’obertura d’establiments turístics, per exemple. Pot posar exigències municipals fins a fer que només s’obrin aquells establiments que interessin al poble. Pot implantar la taxa d’Estàncies sobre Establiments Turístics (EET) fins a convertir la ciutat, des del punt de vista hoteler, en una mena de balneari suís. Esclar, tot això si ho vol fer. Però no sembla que els ajuntaments s’avinguin a enfrontar-se amb el lobby turístic local. El coratge no és una característica dels nostres governants. 

Els ajuntaments i la població tenen raons de pes per limitar l’excés d’establiments turístics. Mirin la gràfica següent:

Font: Informe Fènix
Font: Informe Fènix

Tots els municipis -menys un- amb més d’una plaça turística per ciutadà tenen una renda bruta disponible per habitant que està per sota de la mitjana catalana. 

I aquest és el missatge a difondre: turisme no és riquesa. I l’empirisme més bàsic així ens ho indica. Altrament, Tailàndia, Grècia, Mèxic, etc. serien grans potències i Alemanya seria un país més pobre. Les poblacions, i els seus alcaldes, han de ser conscients que un turisme excessiu o mal gestionat és l’empobriment dels ciutadans. I això, sumat a l’atracció de nova població amb baixa formació i baixos ingressos, que el sector turístic demanda, comporta problemes al municipi: habitatge, educació, serveis bàsics... Uns serveis que els empleats dels establiments turístics del poble no pagaran. Però sí els que ja hi vivien. El ciutadà del poble viurà pitjor. 

"Les poblacions, i els seus alcaldes, han de ser conscients que un turisme excessiu o mal gestionat és l’empobriment dels ciutadans"

Resum: abans de donar una llicència de bar o d'hotel, l’alcalde i el consistori s’ho haurien de fer mirar. No li interessa al país -facin-ho per patriotisme-. Però tampoc li interessa a la població que ells governen -facin-ho per egoisme, per interès dels seus habitants-.