Estem perdent el cap amb la jardineria?

Fa uns dies que, amb la meva parella, estem completament immersos en cuidar les plantes del jardí d’un i de l’habitació de l’altra. Estem, jo diria, obsessionats a veure com creixen les seves fulles i branques, quants gerds podem collir en un dia, què podem fer amb el raïm que no han crescut tant com esperàvem, per què la planta de carbassa ocupa quasi mig planter. Ens enviem reels a Instagram de tècniques per conrear plantes i per fer receptes casolanes amb herbes del jardí. En parlo amb les amigues, compartim fotografies de seguiment, com el consell que ens ha donat la mare o àvia d’una de les amigues funciona, i ens posem contentes quan l’alfàbrega creix de manera monstruosa a la cuina del nostre pis compartit. La meva pregunta, però, és la següent: ens estem fent grans, o s’està produint un canvi de paradigma en els gustos i activitats de la joventut tardana? És una moda passatgera o una pràctica pròpia de l’edat anterior a començar a fer grans plans de futur? 

És propi dels moments de crisi refugiar-se als jardins, als espais privats, a aquells indrets que, fora de la voràgine exterior i de la incertesa general, encara podem comprendre, controlar, apreciar sense haver d’estar alerta per contratemps. Epicur va ser un dels filòsofs de l’era hel·lenística, on la caiguda de les polis clàssiques i l’expansió dels territoris cap a altres indrets del món van suposar una gran incertesa general, amb un món molt més complex i canviant del que s’havia conegut fins aleshores. Per això, moltes filosofies van optar per centrar-se en el món interior i buscar la pau personal, ja que la pau social semblava inabastable. La proposta d’Epicur va ser, justament, el seu jardí. 

"Ens estem fent grans, o s’està produint un canvi de paradigma en els gustos i activitats de la joventut tardana?"

Més enllà de ser només un lloc físic on el filòsof practicava l’amistat i una vida senzilla, el jardí li servia de refugi davant el món caòtic i sorollós de fora. També es convertia en una metàfora i un símbol de la seva proposta filosòfica. Era un espai privat i apartat, un lloc de serenor i reflexió, on podia recollir-se amb aquelles persones que estimava, en qui confiava i a qui valorava tenir a prop. El que avui, en cercles progressistes, anomenaríem un espai segur, o allò a què Virginia Woolf es referia quan parlava d’una cambra pròpia.

Al jardí, cadascú era lliure de fer el que volgués: era un espai de pau, convivència i descans. Un lloc obert però alhora recollit, fonamentat en la cura i la recerca de la felicitat. Probablement per això Epicur defensava l’allunyament necessari del patiment, per poder comprendre la vida amb la distància justa: l’ataràxia. Per al filòsof, el fet de conrear un espai tranquil i autosuficient era també una metàfora de cultivar una ment serena, lliure de passions i temors. 

Quan la justícia social és complicada, com a mínim pots aspirar a viure tranquil·la. Això no vol dir abandonar valors i causes, però sí fer allò que Audre Lorde va anomenar cures revolucionàries. “Cuidar-me a mi mateixa no és cap caprici, és autoconservació, i això és un acte de guerra política”, va afirmar la pensadora a A Burst of Light l’any 1988. Potser, sense ser-ne conscients, hem estat fent això en els últims mesos: cuidar-nos, calmar-nos, posar la nostra tranquil·litat per davant. No deixar que el sistema violent acabi amb nosaltres. Sense una gran consciència de l’assumpte, hem assumit que el sistema no funciona i, com a mínim en el present, no podem demanar-li solucions ni respostes. Així, mentre el món gira desorbitat, la solució s’arrela en allò que no crida: una planta al balcó, un pot de conserva, un bri de llum que entra per la finestra, unes caixes de fusta al pati del darrere.