No cal

La nostra espècie sempre ha tingut un problema a acceptar que no podrem tenir o fer tot el que nosaltres vulguem o desitgem. Que la vida serà molt menys satisfactòria que els nostres somnis, que encara que tinguem molt bones idees i voluntats, vivim en unes circumstàncies que no sempre ens van a favor. La vida, aquesta complicada empresa, suposo que no la podrem entendre mai del tot.

Fins ara, se’ns ha dit que l’esforç era el més important, que la perseverança i també les ganes de treballar ens durien on volguéssim. “Tu fes el que vulguis, però treballa de valent i creu en el que fas” és un consell comú a les ja no tan joves de la meva generació, però, i si en lloc d’aplicar aquest consell a una futura advocada o prominent enginyera, l’apliquem a una feina molt més avorrida, una feina de consultora en una multinacional, una feina d’atenció al client o un encàrrec que només hem acceptat per poder arribar a final de mes? Cal creure en el propòsit de la fleca on treballem als estius? És important mostrar compromís amb una empresa que t’explota, et fa fer hores extres sense remunerar-les o amb unes condicions laborals molt per sota del que seria mínimament esperable?

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Baixar dels núvols per ser feliços

No. No cal. No és necessari. Durant molt temps se’ns ha fet entendre que tenir una feina era un privilegi, un luxe, una bondat a la qual hem d’estar agraïts, però res més lluny de la realitat. Si bé és possible que la teva feina sigui una font de realització, de felicitat, de germanor o, fins i tot, d’estimulació personal, aquest no és el cas per a moltes persones.

Per algunes, veure que el seu lloc de feina no s’ajusta a aquestes expectatives porta a frustracions. Però la feina mai va ser compresa com un lloc de desenvolupament i autorealització, sinó com un intercanvi entre unes habilitats i un salari, entre unes hores i una remuneració, entre una necessitat i una oferta. Res més. La resta són suplements edulcorats que se li han afegit per fer-ho més desitjable, per fer pensar al treballador o a la treballadora que no només treballa, sinó que inverteix en el seu benestar personal, que no està perdent el temps fent hores extra o participant en activitats de la feina després de la seva jornada laboral.

Jo tinc una sort, perquè la meva feina m’encanta. Però podria ser que la meva feina no m’agradés, o que la meva feina em resultés avorrida, cansada, repetitiva. M’hi he trobat, en altres moments de la vida, i pensar que tenir feina era una bondat, un privilegi o una sort mai m’ha ajudat. Al contrari, relativitzar la càrrega i recordar per què ho feia (per tenir diners durant l’any, per recolzar les meves despeses durant els estudis, per assegurar un lloc de feina millor en el futur), m’ha ajudat molt més que no fer allò de “treballa del que t’agrada i no treballaràs cap dia de la teva vida”.

"En lloc d’inflar les expectatives amb missatges o propòsits completament irreals, el que hem de fer, quan ens comencem a ofuscar, és recordar-nos a nosaltres mateixes que, en realitat, tot això no cal"

 

Si bé m’encanta la meva feina, no tinc el salari de moltes amistats que, amb una feina més senzilla o menys interessant, tenen números molt més agradables al compte corrent. Jo no em puc queixar, però tampoc puc tirar coets. He pres la decisió, privilegiada perquè l’he pogut prendre, de treballar d’una cosa que m’encanta a un ritme que em resulta sostenible.

Però per a moltes persones els diners superen la realització al lloc de treball, o les jornades més curtes, o fins i tot la feina de temporada que et permet viatjar o desenvolupar un somni personal al costat de la teva professió. Totes tenim diferents prioritats que no sempre sorgeixen dels nostres gustos, sinó del que ens podem permetre a cada moment. Per això, en lloc d’inflar les expectatives amb missatges o propòsits completament irreals, el que hem de fer, quan ens comencem a ofuscar, és recordar-nos a nosaltres mateixes que, en realitat, tot això no cal.