Més car que estiuejar: sobre els preus dels allotjaments vacacionals a les zones turístiques

27 d'Agost de 2025

Preciós xalet a la costa, ideal per una família, a prop de primera vista de mar. Preu per setmana: 1500 euros. No cal ser un geni per saber que, amb aquest preu, no seran famílies de la zona les que aniran a viure a primera zona de la platja a un apartament que fa 20 anys que no renova ningú. Els preus desorbitats del turisme s’han convertit en el pa de cada dia a la costa, però també a la muntanya i entorns rurals on alguns turistes més exquisits busquen les “experiències autèntiques”. Però tots sabem que ben poc té d’autèntic, això de pagar cinc euros per una barra de pa al forn del poble.

Amb la temporada turística, els preus pugen. Des de fa anys, de maneres aberrants. D’aquí poc, en lloc de dir “més car que el peix salat” direm “més car que estiuejar”. Això és perquè el que fa unes dècades era normal, anar a passar uns dies a la costa, cada cop s’està convertint més en una pràctica de privilegiats. Amb pisos turístics a preus inaccessibles, el que estem aconseguint és justament això que tants anys se’ns ha acusat de ser: el país de vacances del Nord d’Europa. I amb això, de retruc, estem posant a la venda tot el que ens estimem: la platja, les roques, els peixos, el mar.

Els restaurants i les cafeteries cada cop tenen més plats amb alvocat i menys amb sardines, cada vegada ens trobem més confrontats amb un turisme de sol i platja que ens va portar diners ràpids als noranta, però una gran degradació paisatgística, social i ambiental en ple 2025. Vol dir això que no hauríem d’acollir turistes? De cap manera. Hem de fer que només uns pocs, els més rics, puguin venir a casa nostra? Oi tant que no. El que hem de fer, en la meva modesta opinió, és posar nosaltres les normes del joc.

"No podem confondre treure un petit profit de l’apartament de la platja amb aprofitar-se de les persones que només volen gaudir d’uns dies de vacances tranquil·les a la costa"

Quan viatgem a països amb una autoestima nacional molt més alta, veiem que reben al turisme, però no revolucionen la seva manera de viure per acollir-nos. Ens obren les portes, ens deixen formar part de l’entramat de les seves ciutats, pobles i espais naturals, però sempre que respectem les normes del joc.

Nosaltres, sobretot els països mediterranis, hem ofert paper i bolígraf als turistes perquè ens relatessin tot el que desitgen i hem fet el que ha fet falta per aconseguir-ho. Alguns ho consideren hospitalitat, que segur que n’hi ha una mica, però no podem confondre ser hospitalaris amb ser desprenguts. De la mateixa manera que no podem confondre treure un petit profit de l’apartament de la platja amb aprofitar-se de les persones que només volen gaudir d’uns dies de vacances tranquil·les a la costa. I quan dic costa vull dir costa, muntanya, ruralitat i Barcelona. Perquè, per desgràcia, l’especulació i el turboturisme són presents a tot arreu.

"Hem ofert paper i bolígraf als turistes perquè ens relatessin tot el que desitgen i hem fet el que ha fet falta per aconseguir-ho"

La taxa turística que ja s’ha implementat en molts indrets del territori té un sentit de ser, i és una bona política de reconèixer que el turisme té un impacte al territori que s’ha de compensar. Però és insuficient, a més d’irrisòria en alguns contextos. És important regular i analitzar els problemes del sector per aportar solucions que no destrossin ni el negoci ni el paisatge, evitant així que les zones més boniques de casa nostra esdevinguin llocs on no podrem viure perquè altres hi vinguin a estiuejar.