Eurobons: l’hora de més i millor Europa

Tanco aquest article sis hores abans que expiri l’ultimàtum de Trump a l’Iran que pot escalar la guerra i abans que es publiqui la dada d’inflació del març als Estats Units, que es preveu dolenta i que pot comportar-hi alces dels tipus d’interès.

1. Entre juny i juliol de 2012 la prima de risc d’Espanya va assolir els 635 punts bàsics, a tocar dels nivells que acosten un país a la suspensió de pagaments per incapacitat de finançar el seu deute públic als mercats (prima de risc o spread: diferència entre el tipus d’interès que ha d’oferir un país per finançar el seu deute i el que ha d’oferir Alemanya, com a país més solvent d’Europa). La crisi financera global, iniciada al 2008 als EUA, quan va arribar a Espanya la va castigar especialment. Llavors el Banc Central Europeu (BCE) no comprava deute públic dels estats i cada país competia en els mercats financers internacionals per finançar-se en funció de la fortalesa (o debilitat) dels seus fonaments macroeconòmics.

El juny del 2012 Rajoy va haver de sol·licitar per a Espanya una ajuda europea de 100.000 milions d'euros per sanejar el sector financer espanyol, que Rajoy va anomenar “línia de crèdit” i no pas “rescat”. La premsa internacional va criticar el triomfalisme de Rajoy, qualificant l’ajut de rescat bancari i pressionant perquè Espanya fes reformes profundes per superar la greu crisi que patia, que va portar la taxa d’atur espanyola al 25% l’any 2012.

En aquest context, el 13 de juny del 2012 el Parlament Europeu va aprovar dos reglaments del 2-pack fiscal, que suposaven un primer reforçament del control europeu dels pressupostos dels països de la zona euro. Especialment important va ser aquell dia l’aprovació del Fons Europeu de Redempció (European Redemption Fund, ERF), considerat un embrió dels eurobons: s’obria la porta a la primera emissió conjunta d’eurobons (deute públic europeu), la qual cosa permetria als Estats i a les regions finançar-se a uns tipus d’interès molt inferiors als d’aquell període (del 7% d’Espanya al 35% de Grècia). La votació de l’esmena 67 (esmena que vaig presentar jo mateix en nom del grup liberal-demòcrata) va ser molt ajustada: 355 vots a favor, 284 en contra i 23 abstencions. La incertesa va ser gran fins a la votació, atès que els grans grups parlamentaris estaven dividits en clau territorial nord-sud, un eix que en moltes votacions importants pesa molt més que no pas l’eix ideològic.

Amb aquella votació el Parlament Europeu va aportar el seu gra de sorra, en termes de legitimitat democràtica, per a la solució de futures crisis de deute dels països del sud d’Europa: es va donar el primer senyal que “alguna mena de mutualització del deute sobirà s’havia de fer”, tal com en aquells dies demanaven influents economistes (George Soros, Nouriel Roubini, Niall Ferguson…) i els principals mitjans internacionals. Aquella votació històrica va ser la primera llavor dels fons Next Generation impulsats pel BCE l’abril del 2020, que van salvar la UE i l’euro de la implosió per causa de la crisi de la covid-19.

Si vols saber-ne més

 

   

Els Next Generation: la gallina dels ous d’or per a Catalunya?

2. El 12 de març de 2020, quan altres països europeus imposaven el confinament decretat a Itàlia pocs dies abans per causa de la covid, Christine Lagarde (que havia rellevat Mario Draghi al capdavant del BCE la tardor de 2019) va cometre el principal “error de comunicació” del seu mandat: quan les primes de risc dels països del sud d’Europa començaven aquell matí a créixer amb força en els mercats de deute públic, Lagarde va respondre en roda de premsa "we are here NOT to close the spreads”... i immediatament les primes de risc van accelerar la seva alça en els mercats: el títol de deute públic italià a deu anys va passar de l’1,4% a gairebé el 2% en menys d’una hora.

El 13 de març de 2020 va haver de comparèixer, en una nova roda de premsa, Philip Lane, economista en cap del BCE, acadèmic prestigiós i expresident del Banc central d’Irlanda. Lane va dir “We are here to close the spreads”, una altra frase històrica semblant al “Whatever it takes” de Draghi a Londres el 26 de juliol de 2012: després de l’anunci de Lane les primes de risc, igual que el 2012, van caure immediatament. Aquest episodi es considera clau en el canvi històric d’Alemanya pel que fa als eurobons: la cancellera Merkel va dir “sí” als Fons Next Generation, atès que la caiguda del PIB provocada pel confinament es preveia molt més intensa que la del 2008 causada per la crisi financera (va ser tres vegades més gran).

Els fons Next Generation van ser el 2020 la primera emissió de deute públic emès conjuntament pels estats de la zona euro: fins llavors el deute públic s’emetia només a nivell de cada estat, però per primer cop la garantia dels 750.000 milions d’euros era fixada a escala europea.

"Si es fessin noves emissions d’eurobons, la Comissió Europea es convertiria en un dels principals emissors de deute públic d’Europa"

3. El debat sobre els eurobons des de llavors és ben viu a la UE, ja sigui per finançar l’armament d’Ucraïna o els futurs programes de defensa conjunta de la UE. Si es fessin noves emissions d’eurobons, la Comissió Europea es convertiria en un dels principals emissors de deute públic d’Europa. Els seus eurobons tindrien una qualificació de solvència triple A, a tocar de la que avui gaudeix el deute públic alemany i molt millor que la qualificació de la resta dels grans països de la UE. Els 750.000 milions ja emesos dels fons Next Generation són molt lluny dels 38 bilions de dòlars del deute públic dels EUA (una tercera part del qual, per cert, s’ha de refinançar enguany...).

Per tal com els eurobons suposen un finançament del deute per a la majoria dels països europeus a un cost inferior del que obtindrien per separat, només amb un nou compromís a favor d’una millor unió fiscal europea seran factibles. Alemanya, com a contrapartida, exigirà un control europeu sobre els pressupostos estatals més contundent i fort que l’actual (més retòric que real).

Cal dir que avui Grècia és el país amb el superàvit pressupostari més alt de la UE, quan el juliol de 2015 va estar a punt de sortir de l’euro després del no al referèndum sobre el seu tercer rescat. Això és molt important: treu arguments als països nòrdics, que sempre s’han oposat als eurobons amb l’argument que els països del sud d’Europa eren incapaços de quadrar el pressupost.

Alemanya i els països nòrdics només accediran a noves emissions d’eurobons si aquests diners no van a finançar despesa corrent (crítica raonable que es fa a com alguns països europeus han gastat part dels fons Next Generation), i si aquests diners impulsen i financen una efectiva reindustrialització de les principals regions industrials europees, moltes d’elles situades al nord del continent. Aquest seria encara avui un acord inviable a la UE en temps de pau, però que ara Trump està forçant: la unitat d’acció d’Europa via eurobons s’accelerarà si s’allarga la guerra de l’Iran. Per necessitat, Europa haurà de tornar a fer una nova passa en el seu procés de construcció. Esperem que aquesta vegada, via eurobons, més Europa comporti també una millor Europa.