Relleu al BCE: Espanya o Alemanya?

25 de Febrer de 2026

Dimecres passat, el diari Financial Times obria tota la portada amb una foto de Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu (BCE), tot anunciant que plegaria abans del final del seu mandat (que expira el setembre de 2027) per tal de tornar a la política francesa. Tot i que posteriorment Lagarde ho va desmentir, ja ha començat públicament la cursa per part de diferents candidats de diferents països per tal de succeir-la.

El mateix FT esmentat, a la pàgina 2, feia un llarg article explicant que el candidat més ben situat a hores d’ara per succeir Lagarde és l’espanyol Pablo Hernández de Cos, antic governador del Banc d’Espanya (2018-2024) i actualment president del Banc de Pagaments Internacionals.

El BCE ha estat la institució més eficaç en la lluita contra la crisi provocada per la covid i es va configurant com el nou superpoder europeu: el BCE va començar a comprar, a partir de l’abril de 2020, deute públic dels estats membres sense límit de quantitat, per tal de proveir-los de liquiditat suficient per a fer front als pagaments originats pel confinament de sectors sencers d’activitat.

L’eficàcia de les vacunes va fer la resta i la ràpida recuperació econòmica de la Unió Europea (UE) va ser un fet a partir de la tardor de 2021. La Generalitat de Catalunya, per exemple, va poder gastar els anys 2020 i 2021 gairebé 5.000 milions d’euros més del que tenia pressupostats, gràcies a les compres massives de deute públic espanyol per part del BCE.

El BCE ha esdevingut molt ràpid i eficaç si cal donar suport als governs. Té una gran capacitat de control dels mercats financers (les primes de risc, que van estar a punt de trencar l’euro l’any 2012, van ser inexistents el 2020) i de les crisis bancàries: només cal recordar la col·laboració prestada per resoldre ràpidament la crisi d’un banc sistèmic europeu com Credit Suisse el 2023. Avui la presidència del BCE és el càrrec més disputat en l'àmbit europeu.

"El BCE ha esdevingut molt ràpid i eficaç si cal donar suport als governs, té una gran capacitat de control dels mercats financers i de les crisis bancàries"

És en aquest context que s’entén molt millor una notícia transcendental que va sacsejar l’Europa política i econòmica el passat 11 de febrer i que aquí va passar desapercebuda: Joachim Nagel, governador del Bundesbank (banc central alemany), va pronunciar-se per primera vegada a favor d’emissions puntuals d’eurobons, és a dir, de deute públic emès conjuntament a escala europea, encara que només fossin destinades a finançar algunes inversions concretes, com ara la despesa en defensa comuna de la UE.

Cal tenir present que Alemanya, històricament, sempre ha estat contrària a aquest tipus d’emissions de deute públic mancomunades, en entendre que no poden compartir-les amb països que no són capaços de controlar el seu dèficit i deute públics. Aquest consens sempre havia abastat tots els partits polítics alemanys, fins al punt que els comunistes de Die Linke fa quinze anys demanaven l’expulsió de Grècia de l’euro si els seus col·legues de Siriza incomplien les normes de disciplina fiscal de l’euro.

Només la gravetat de la pandèmia l'abril de 2020 va fer que la cancellera Merkel, veient que la caiguda del PIB a Europa per causa de la covid era tres vegades més intensa que la caiguda del PIB de l’any 2010 provocada per la crisi financera, autoritzés excepcionalment l’emissió dels fons Next Generation (750.000 milions d’euros en deute públic emesos a escala de la UE): calia evitar la més que probable trencadissa de l’euro i de la UE, si la resposta davant de la crisi tornava a ser individual, com va passar entre 2010 i 2014.

"El candidat espanyol, Hernández de Cos, haurà de competir durament amb una Alemanya que no està disposada a tornar a deixar passar l’oportunitat de presidir la institució més poderosa d’Europa"

També cal recordar que Alemanya havia de presidir el BCE l’any 2012, quan s’havia pactat que al president francès Jean-Claude Trichet el succeiria l’alemany Axel Weber... però Alemanya el va retirar en disconformitat amb el rescat de Grècia, que França va imposar després de guanyar la votació al BCE uns mesos abans de fer oficial el recanvi esmentat.

Alemanya preferia el model dels EUA: no hi ha rescat federal per a una ciutat o un estat si fa fallida per mala gestió, tal com Grècia havia fet (va mentir sobre el seu nivell d’endeutament a la UE durant cinc anys i, quan la Troika va arribar a Atenes, va descobrir que l’agència tributària de Grècia no tenia ordinadors...). Avui, feliçment, Grècia s’està recuperant de manera espectacular, generant superàvits fiscals amb els quals està reduint ràpidament el seu deute públic i protagonitzant una espectacular transició energètica que la situa en el podi europeu tot just al darrere de Dinamarca.

Fa quinze anys, França va fer descobrir a Alemanya que estava en minoria al BCE. Va ser així com Mario Draghi, un italià, va aconseguir la presidència quan a Itàlia no li tocava tenir-la... i Draghi va ser un home clau el juliol de 2012 amb el seu famós “Whatever it takes”, per tal de tombar tota l’especulació financera que apostava pel trencament de l’euro.

Espanya, com Alemanya, tampoc no ha tingut mai la presidència del BCE, però ara el candidat espanyol haurà de competir durament amb una Alemanya que no està disposada a tornar a deixar passar l’oportunitat de presidir la institució més poderosa d’Europa.

Tot just quan la guerra d’Ucraïna segueix atemorint el centre i l’est del continent europeu, i quan el president Trump genera cada dia més incertesa global amb les seves obsessions aranzelàries, la CDU de Friedrich Merz no vol repetir l’errada de la CDU de Merkel, i encara menys en una Europa on avui el PSOE de Pedro Sánchez està en clara minoria davant d’una majoria de governs de la UE conservadors i d’ultradreta... Macron i Meloni ja preparen el cove on anirà molt més llobarro que no pas sardineta, en forma de compensacions que França i Itàlia voldran cobrar d’Alemanya per a cedir-li el BCE.