Trump i el crepuscle de la democràcia

Internacional

11 de Març de 2026

El filòsof Ferran Sáez va publicar l’any 1999 un llibre amb un títol inquietant: El crepuscle de la democràcia (Grup 62). La democràcia, argumentava l’autor, s’està transformant en un règim demoscòpic on la figura del ciutadà va essent substituïda per la de “l’opinió pública”, versió postmoderna del vell concepte de “poble”. La voluntat de la ciutadania, expressada a través de canals transparents com les eleccions, començava a cedir el seu lloc a les contradictòries exigències de grups de pressió minoritaris, però magnificats per la caixa de ressonància mediàtica.

El passat 13 de gener, el diari Financial Times, sempre tan neutral i mesurat en interpretar notícies econòmiques i polítiques, va publicar portada, pàgines, articles i un editorial molt alarmistes: “el pròxim president de la Reserva Federal serà Donald Trump”, a la vista de la insòlita querella criminal anunciada per la Fiscalia del govern dels EUA contra el president Jerome Powell. “La meva resistència a rebaixar els tipus d’interès és la causa de la querella contra mi”, va admetre Powell, que va criticar durament Trump per primera vegada, atès que la inflació es manté als EUA al voltant del 3% per l’impacte dels aranzels i, per tal de mantenir els tipus d’interès reals positius, no hi ha marge per a rebaixar el preu del diner.

“La independència del banc central dels EUA és una àncora fonamental per al sistema financer global”, defensava aquell dia l’editorial del FT, mentre Katie Martin, membre destacada del consell editorial del FT, ens desitjava a tots molta sort (“Good luck to all of us”), tot avisant-nos de les aventures regulatòries i dels experiments amb el tipus d’interès que Trump posarà en pràctica a partir del maig per mitjà del seu candidat Kevin Warsh.

A la cadena de televisió Fox News, Donald Trump, el 12 de desembre, va defensar que els tipus d’interès havien de ser quasi zero (“1% or lower than that”), fet que permetria finançar de franc el descontrolat i creixent deute públic dels EUA, tot fent entrar els EUA en tipus d’interès reals negatius per un llarg període de temps. Quan la inflació és durant molts anys més alta que els tipus d’interès oficial, els dipòsits bancaris, els plans de pensions i el deute públic (on concentren l’estalvi les classes de renda baixa i mitjana) perden poder adquisitiu.

"Quan la inflació és durant molts anys més alta que els tipus d’interès oficial, els dipòsits bancaris, els plans de pensions i el deute públic (on concentren l’estalvi les classes de renda baixa i mitjana) perden poder adquisitiu"

Aquestes polítiques d’interès real negatiu, que penalitzen durament l’estalvi, només s’han aplicat als EUA en temps de guerra del segle XIX ençà, i a la vista dels seus efectes se les coneix explícitament com a episodis de “repressió financera” (“Financial Repression”). Però abans de Nadal, només Trump sabia que, després de Veneçuela, una llarga guerra contra l’Iran estava a punt de començar. La mateixa Fox News va fer l'endemà un reportatge denunciant “les mentides de Trump”, atès que, tot visitant un supermercat, hi constatava augments de preus de dos dígits en una majoria de productes, quan Trump havia justificat abans de Nadal la seva proposta de tipus zero en què “els preus estan baixant”.

Un petroli més car, ara que estem veient en directe com puja de preu, és especialment dolent per a Europa, el Japó i Corea, que en són grans importadors. Al mateix temps, un petroli més car és un benefici net per als EUA, com a gran exportador i avui com a primer productor mundial, i és tot un regal per a la Rússia de Putin, que podrà revertir així la seva ruïnosa i costosa guerra a Ucraïna amb un augment molt notable de les divises que rebrà a partir d’ara. La Xina, en canvi, en els darrers cinc anys ha anat impulsant de manera decisiva les indústries renovables i les centrals nuclears, per tal de reduir la seva dependència del petroli.

"Un petroli més car és un benefici net per als EUA, com a gran exportador i avui com a primer productor mundial, i és tot un regal per a la Rússia de Putin"

La guerra de Trump contra Veneçuela i Iran vol perjudicar el principal comprador del seu petroli (la Xina en tots dos països) i, sobretot, curtcircuitar el pagament d’aquest petroli fet en iuans i no en dòlars. Aquest canvi de divisa en el comerç mundial, si es generalitzés, amenaçaria el flux d’inversió financera que fa possible el model econòmic dels EUA: els petrodòlars són invertits als EUA en actius físics i financers. Sense aquest colossal flux de retorn de dòlars, els EUA no podrien continuar finançant el seu també immens i creixent dèficit comercial i, per tant, el seu nivell de vida.

Hi ha consens avui que, fins i tot amb una campanya militar prolongada, els EUA no podran forçar un canvi de règim a l’Iran, una idea cap a la qual van convergint els governs d’Europa. També hi ha coincidència a pronosticar que una guerra llarga serà desastrosa per a l'economia global: si el preu del petroli es manté superior als 100 dòlars per barril, la inflació pot créixer com el 2022 per causa de la guerra d’Ucraïna. El petroli no només afecta el transport, sinó que també és la base de les economies industrials d’occident, amb els productes químics i els fertilitzants agraris al capdavant. I si puja la inflació, els bancs centrals estaran obligats a apujar tipus d'interès, i uns preus més alts del diner sempre comporten menors volums de consum i d’inversió, que acaben desembocant en un creixement del PIB més baix... o fins i tot negatiu.

Trump està nerviós per què enguany els EUA han de refinançar una quarta part del seu immens deute públic i ho haurà de fer a uns tipus d’interès més cars que no pas barats. La inflació no baixa del 3%, accentuant la pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes i populars (fet decisiu que va costar les eleccions a Kamala Harris), i la dada d’atur del febrer coneguda divendres (a l’alça en 90.000 persones, quan tothom s’esperava que baixaria uns 50.000 treballadors), només fan empitjorar els seus malmesos índexs de popularitat i les perspectives del partit republicà a les eleccions parcials al Congrés del novembre.

"Trump està nerviós per què enguany els EUA han de refinançar una quarta part del seu immens deute públic i ho haurà de fer a uns tipus d’interès més cars que no pas barats"

És per això que Trump ha insinuat diverses vegades que “potser les eleccions del pròxim 3 de novembre no s’haurien de celebrar”: sempre els presidents perden senadors i representants en les eleccions de renovació parcial del Congrés a mig mandat, i per això s’interpretaven els aldarulls de la seva policia de fronteres (per cert, només a ciutats demòcrates com Minneapolis), com si fossin l’excusa per decretar un estat de setge que li permeti “ajornar” les eleccions.

A la vista que això seria molt difícil de digerir als EUA, el Cato Institute ens ha avisat fa poc d’una nova amenaça de Trump contra el cor democràtic del sistema: en una entrevista recent amb l’exdirector adjunt de l’FBI Dan Bongino, Trump va insinuar que “els republicans haurien de 'prendre el control' de les eleccions de novembre”. Trump insinua que ha de ser el Govern Federal, i no els 50 Estats i les grans ciutats, qui organitzi les eleccions, sense comptar tampoc amb la supervisió de les lleis electorals per part del Congrés, tal com la Constitució dels EUA estableix des de la seva fundació, precisament per evitar temptacions de possibles fraus electorals practicats des de la Casa Blanca... algú s’imagina que Trump no ho farà? Veurem aviat el crepuscle total de la democràcia a Amèrica?