Extraescolars

Caminar amb un amic en una de les pauses de la feina et permet reflexionar sobre coses importants, sobre coses personals o sobre coses més aviat banals. I quan ja és la tercera pausa del dia, normalment la banalitat és la protagonista. Un dels amics amb qui més camino és el Raimon. Amb el Raimon som amics des de fa temps, però el que sobretot ens ha unit ha estat treballar en un mateix lloc essent companys de llengua i d’origen. Quan ets fora de casa necessites un paisà que et recordi què és casa per a tu. En aquest mateix lloc és on ens hem conegut millor, on hem treballat les nostres crisis existencials i personals, i també el lloc on hem decidit grans apostes de la vida caminant, anant a comprar a un cafè més car i més bo que el que ens proveeix la universitat. Quan marxi, trobaré a faltar el Raimon.

La cosa és que en una d'aquestes caminades parlàvem de per què ens exigim tant a nosaltres mateixos i per què intentem sempre fer més coses de les que ens hem proposat fer. Per exemple, el Raimon s'havia marcat una fita per a aquest any i ja l'havia assolit el mes d'agost. En lloc d'estar satisfet per haver-la assolit quatre mesos abans d’hora, estava pensant de quina manera podia millorar el resultat en els quatre mesos restants. Quan ens vam adonar de la ximpleria, ens vam posar a riure pensant d’on traiem aquesta dèria per l’autosuperació constant.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-En contra d'una vida beix

Aleshores vam començar a parlar dels nostres companys holandesos, que no només no les tenen, sinó que no entenen aquestes dèries nostres. Sovint ens queixem que els holandesos magnifiquen els pocs problemes que tenen. No és que siguin febles, és que no estan acostumats a tenir problemes. Els catalans, en canvi, estem acostumats al fracàs estructural. Parlem i riem i acabem arribant a la conclusió que no ens atabalem tant perquè hem crescut atabalats, i hem desenvolupat una mena de resiliència davant de les responsabilitats desbordants. I el clar exemple d’això són les extraescolars que hem fet des que som ben petits.

El Raimon i jo, fills d’una minoria de persones catalanes que van viure en una certa estabilitat econòmica, fills també d’uns pares que ens van voler donar tot el que ells no van poder tenir durant el franquisme per estimular-nos com a petits adults, som clars exemplars de la “generació extraescolar”. Els nostres pares, amb la millor intenció del món (i, cosa que els agraïm extremadament), ens havien apuntat a totes les extraescolars que els havia semblat que ens podien estimular l'ànima i l'esperit, gastant una gran part del sou perquè nosaltres féssim circ, plàstica, dansa, anéssim al cau, féssim un esport, aprenguéssim una llengua estrangera, tinguéssim classes de repàs per a les assignatures en què anem més cardats i totes aquelles infinites activitats que oferien els nostres centres cívics i els nostres espais escolars.

"Nosaltres vam aprendre que fer moltes coses era normal, que s'havien de fer moltes coses, que havies de ser bo en moltes coses"

Evidentment, tots dos estem molt agraïts per això, i ens considerem afortunats pel fet que ara, amb la perspectiva de l'edat i del cost de viure, veiem que nosaltres potser només podrem donar una o dues extraescolars als nostres fills, i encara gràcies. Però en aquell moment nosaltres vam aprendre que fer moltes coses era normal, que s'havien de fer moltes coses, que havies de ser bo en moltes coses: que havies de tenir la ment oberta, que havies de ser una persona esportiva, que havies d'estimar la natura, que havies de preocupar-te pel medi ambient. I això segurament ha fet que hàgim crescut com a ciutadans compromesos i amb moltes ambicions. El Raimon i jo creiem que gràcies a les extraescolars podem distingir una bona obra d'art, podem parlar una llengua estrangera, tenim sentit musical i ens defensem correctament (alguns més que d’altres) en diversos esports.

I aquestes vides quotidianes plenes de contingut ens han generat una consciència que sí, que fer moltes coses i ser bons en tot era possible. Per què? Per què si en un sol dia podíem anar a l’escola i després a classes d’anglès, dansa, música i els deures, per què no hauré de ser capaç d’acabar un informe de trenta pàgines avui? Per què no puc eixamplar la base de dades amb trenta casos més? Per què no hauria d’estar escrivint tres o quatre papers a l’any?

"Les criatures holandeses s’han criat sota diferents paràmetres: una o dues extraescolars a la setmana, i la resta és per viure"

En una perspectiva diferent, els nostres estimats col·legues holandesos han estat extremadament exposats a la calma, la tranquil·litat, l’absència d’estímuls o a molt pocs estímuls perquè l’avorriment els empenyés a descobrir el seu voltant i les seves prioritats personals. A banda de tenir moltes menys hores d’escola que nosaltres, les criatures holandeses s’han criat sota diferents paràmetres: una o dues extraescolars a la setmana, i la resta és per viure. De normal (sigues normal), se’ls repeteix sempre. Ets com la resta de nens i no has de ser ni millor ni pitjor que la resta. A nosaltres, en canvi, ens ensenyen que hem de ser els millors en alguna cosa. No els nostres pares, els nostres pares eren bastant relaxats pel que fa a la pressió i la competitivitat, però sabíem que havíem de ser diferents per tal de destacar i sentir-nos vàlids.

Riem recordant com els nostres pobres pares van acabar condemnats a ser els nostres taxis durant anys i panys. Pensem també que, si hem acabat essent companys de feina, és que hi deu haver coses bones en tots dos mètodes. “Tu també vas fer classes d’expressió artística?”, li dic rient. “No, Ari, aquí no hi vaig arribar”, em respon, “entre música i piscina només tenia vint minuts!”.