Entres en una habitació i tot és beix. El sofà és beix, el llit és beix, el sostre és beix, la taula és beix. Ens han intentat vendre la idea que el fet que aquesta habitació sigui beix és una qüestió tranquil·la, agradable, sensata, d’absència de soroll visual.
Des de fa un temps, tota la nostra vida s’està convertint en color beix. Quan entrem en un restaurant de moda, tota la decoració és de color beix; quan entrem en una cafeteria d’especialitat, tot és de color beix; les noies i els nois de moda vesteixen de color beix, i totes les qüestions més superficials de la nostra vida s’acaben convertint en color beix. Al supermercat, els productes que aspiren a semblar més sofisticats són beix, i també ho són molts dels productes d’higiene i bellesa femenina. Què ens està passant? Per què tot el que fa uns anys era verd ara és beix?
Clarament, aquest fet no és accidental. No és que, de cop i volta, s’hagi posat de moda el color beix, sinó que hi ha una necessitat política que el color beix sigui el color que relacionem amb la calma, la tranquil·litat i la seguretat. Hi ha una necessitat de fer emergir el color beix per sobre de la resta d’opcions com un color desitjable. Quan pensem en seguretat, pensem en un color que ens transmeti una certa consciència que allò durarà durant molt de temps. El groc, per exemple, no és un color que transmeti seguretat, perquè tothom sap que és un color estrident, viu, que no alberga una sensació de tranquil·litat.
Però el beix, d’alguna manera, amb la seva absència de qualsevol mena de missatge, sí que ens transmet això. Tanmateix, per què ens veiem inclinats cap a la seguretat quan pensem en les nostres llars, en els nostres lookets, en els nostres productes? Des de quan la seguretat, entesa principalment com l’absència de risc, s’ha convertit en una cosa desitjable?
"Quan pensem en seguretat, pensem en un color que ens transmeti una certa consciència que allò durarà durant molt de temps"
No fa tants anys, els colors que brillaven eren el lila, el verd, l’arc de Sant Martí. Els colors que agradaven eren els que et feien sentir alguna cosa, els que et transmetien un missatge. Però, després de diverses recessions econòmiques, de l’auge d’alternatives neoconservadores, de tendències centrades en la netedat i l’absència d’estridències, el beix és el color que s’ha imposat per sobre de la resta. Un color que no diu res i que, presumptament, queda bé amb tot. Si el que vols dir amb «quedar bé» és que no et digui absolutament res.
Davant d’aquests temps de turbulències i incerteses, moltes persones han entès que el color beix és un intent de fer-nos estar tranquils, de fer-nos estar calmats, de no reaccionar, de no revoltar-nos, de no sentir res. És una torrada: una cosa que t’alimenta, però que no et sacia, no et genera res. És un color que, al final, el que fa és mantenir-nos en vides tranquil·les i aïllades de qualsevol mena de crida, de protesta.
Moltes de nosaltres hem caigut en aquesta trampa beix. Jo mateixa, quan vaig al gimnàs i veig aquestes noies maques vestides totes de beix, penso que hauria de fer més esforços per ser com elles: elegants i discretes, misterioses i interessants. Dones perfectament combinades i perfectament enllustrades, que fan moviments perfectament endreçats i riuen sense fer soroll. Dones que entren amb els cabells perfectes i surten sense suar. Dones beix, que tenen vides beix, roba beix i cases beix. Però estic segura que el seu cor, els seus colors...
"Hi ha una gràcia en el fet d'intentar que la nostra vida no segueixi sempre aquests patrons de tranquil·litat, de calma, d’absència de res"
Però després recordo que m’hauria de ser igual si el meu xandall combina o no, perquè sempre l’acabo besllaurant a hores intempestives de la nit o del matí. Hi ha una gràcia en triar uns pantalons verds. Hi ha una gràcia en tenir una paret d’un color. Hi ha una gràcia, en definitiva, en el fet d'intentar que la nostra vida no segueixi sempre aquests patrons de tranquil·litat, de calma, d’absència de res.
En aquest article, i seguint la feina que ha fet molta gent al voltant de la reflexió sobre el color beix, vull defensar justament el contrari: que no hem d’optar per colors que no ens diuen res, sinó per colors que ens diguin coses. Colors que puguem canviar, combinar, provar i, sobretot, sentir. I per què no tornem a estimar el blau cel, que també genera tranquil·litat? O el verd fosc, que també provoca calma? O el taronja mandarina, que és acollidor i suau? Són colors que també et poden generar els mateixos sentiments, però que, alhora, et diuen alguna cosa. Per què hauríem d’acceptar, doncs, una vida beix, si podem viure-la plena de colors?
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat