La fam de progressar

Hi ha joves que han passat els estius en campus internacionals i d’altres que els han passat treballant per poder-se pagar els estudis o comprar-se la primera motocicleta. Els primers potser han tingut l’oportunitat d’aprendre idiomes i descobrir altres cultures. Els segons, en canvi, han descobert que a treballar també se n’aprèn. Que complir horaris, assumir responsabilitats o guanyar-se la confiança d’un superior són experiències que difícilment es poden acreditar amb un títol al currículum. No es tracta de comparar mèrits ni de menystenir oportunitats, sinó de recordar que hi ha aprenentatges que només s’adquireixen quan allò que està en joc t’importa de veritat.

Parlem de la fam professional. D’aquella energia que apareix quan tens la convicció que l’esforç val la pena perquè hi ha molt a guanyar. La mateixa que empeny alguns emprenedors a posar en marxa un negoci perquè l’alternativa que els ofereix la vida és força menys engrescadora. És una forma d’ambició que no necessita grans discursos, perquè acostuma a manifestar-se en la dedicació quotidiana. I que no hi entén de jerarquies. Pot marcar la diferència tant en una direcció general com en la persona que cada dia aixeca la persiana d’un comerç o atén els clients d’una empresa.

"Que complir horaris, assumir responsabilitats o guanyar-se la confiança d’un superior són experiències que difícilment es poden acreditar amb un títol al currículum"

La seva absència, en canvi, pot arribar a ser devastadora. Quan algú percep que la feina que fa o els resultats que aconsegueix tenen poca incidència en el seu benestar i en les seves perspectives de futur, és fàcil que la implicació es vagi afeblint. Naturalment, hi ha persones que troben la motivació en la vocació o en la satisfacció de fer les coses ben fetes. Però costa imaginar un rendiment professional extraordinari quan la iniciativa i les ganes de millorar han quedat reduïdes a la mínima expressió. Perquè els coneixements i l’experiència poden ajudar a superar moltes limitacions, però difícilment compensen la falta de voluntat genuïna.

I moltes organitzacions en són conscients. Saben que incorporar i promocionar persones amb autèntica fam professional és una de les decisions més importants per construir equips competitius. Perquè el talent determina bona part de les nostres possibilitats, però l’ambició marca la cilindrada del motor que les ha de fer realitat. Ara bé, no n’hi ha prou amb trobar professionals que vulguin progressar.

Si vols saber-ne més

 

   

Oriol Montanyà-La IA també ens pot fer pitjors

També cal oferir-los oportunitats reals de desenvolupament i garantir que els bons resultats tinguin una recompensa generosa. Inclosa l’econòmica, naturalment. Sovint parlem de motivació i propòsit, però les polítiques retributives envien missatges molt poderosos sobre allò que una empresa valora. De fet, poques coses desactiven més ràpidament la iniciativa que descobrir que esforçar-se molt o poc acaba tenint pràcticament les mateixes conseqüències.

La reflexió també té una dimensió social. Segons un estudi del CIS publicat aquest octubre, set de cada deu espanyols creuen que els infants i adolescents actuals viuran pitjor que els seus pares. Fa anys que debatem sobre les expectatives de benestar de les noves generacions, però potser ens hauríem de formular una pregunta diferent. Continuem aspirant a viure millor que els nostres pares? Durant generacions, aquesta ambició ha estat un motor extraordinari de progrés.

"Continuem aspirant a viure millor que els nostres pares? Durant generacions, aquesta ambició ha estat un motor extraordinari de progrés"

Milions de persones han treballat i assumit sacrificis amb l’esperança d’oferir als seus fills una vida millor. I és magnífic que molts ho hagin aconseguit. Ara bé, quan el benestar es dona per descomptat i sembla desvinculat de l’esforç propi, correm el risc d’afeblir un dels incentius que històricament ens han empès a avançar. L’ambició no ha de néixer forçosament de les dificultats, però sí que reclama algun horitzó que valgui la pena conquerir.

Per això, més que lamentar que les noves generacions no tinguin les mateixes condicions que les anteriors, hauríem de procurar que continuïn tenint motius per esforçar-se. Necessitem una societat que ofereixi oportunitats reals de millora i organitzacions capaces de demostrar que el talent i la dedicació tenen recompensa. Perquè el progrés no depèn només de les capacitats que tenim, sinó també de les ganes de posar-les en joc. I difícilment avançarem gaire si perdem la fam de progressar.