Cultivem concòrdia o alimentem l’odi?

Les crisis acostumen a ser un terreny especialment fèrtil per a la crispació. Ho estem veient aquests dies a Ceuta, on una situació extraordinàriament complexa ha accentuat els discursos de confrontació i ha fet aflorar sentiments amargs, sovint arrelats en la por, el recel i, fins i tot, l’odi. Però aquesta propensió a dividir-nos no hauria de sorprendre gaire. Fa dècades que els psicòlegs socials Henri Tajfel i John Turner van explicar, a través de la teoria de la identitat social, la nostra tendència a construir un “nosaltres” i un “ells”. Necessitem sentir-nos part d’un grup i, amb una facilitat inquietant, podem acabar definint-lo per oposició als que en queden fora.

La capacitat humana per trobar motius de disputa sembla gairebé inesgotable. Ho fem entre civilitzacions i països, però també entre regions d’un mateix estat. Si reduïm l’escala, apareixen ciutats veïnes que rivalitzen entre elles, barris que no es poden veure o comunitats de veïns que han après a desconfiar-se mútuament. El més curiós és que aquestes fronteres es mouen constantment. Dues ciutats rivals poden sentir-se sobtadament germanes davant d’una altra regió, de la mateixa manera que dos departaments enfrontats poden descobrir que formen part del mateix equip quan apareix un adversari exterior. El problema, per tant, no és tenir un nosaltres, sinó necessitar un ells contra qui definir-lo.

Si vols saber-ne més

 

   

Oriol Montanyà-Bon any nou a tothom!

La concòrdia funciona d’una altra manera. No acostuma a sorgir espontàniament, sinó que necessita voluntat, esforç i una certa disposició a resistir alguns dels nostres impulsos més primaris. De fet, no és casual que es parli de “cultura de pau”. Cultura comparteix arrel etimològica amb cultivar, una activitat que exigeix preparar el terreny, tenir-ne cura, dedicar-hi temps i esperar. Vicenç Fisas, fundador de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, ha dedicat bona part de la seva trajectòria a defensar aquesta concepció activa de la pau, entesa no com l’absència de conflictes, sinó com la voluntat d’abordar-los positivament i restar espai a la violència. Per tant, la concòrdia tampoc exigeix pensar igual ni evitar les discrepàncies. Demana una cosa probablement més difícil: saber conviure amb elles.

Però l’esforç val la pena. En l’àmbit col·lectiu, perquè els entorns presidits per la confiança i el respecte redueixen les disputes destructives, faciliten la cooperació i permeten relacionar-nos amb persones que pensen o actuen de manera diferent. També des d’una perspectiva individual, perquè instal·lar-se en el ressentiment i alimentar enemistats consumeix una quantitat extraordinària d’energia. En aquest sentit, procurar la concòrdia també és una manera de cuidar-se. No resol tots els problemes ni elimina les diferències, però permet una cosa tan senzilla i tan valuosa com sentir una mica més de pau d’esperit.

"Remar a favor de la concòrdia és una actitud vital que es pot practicar en qualsevol col·lectiu, també dins les organitzacions"

Així doncs, remar a favor de la concòrdia és una actitud vital que es pot practicar en qualsevol col·lectiu, també dins les organitzacions. Perquè com totes les actituds només esdevé real quan es tradueix en comportaments quotidians. Defugir els espais on la crítica sistemàtica acaba intoxicant qualsevol conversa, evitar estigmatitzar altres departaments o direccions, posar l’accent en les causes i els objectius compartits, concedir als altres el benefici de la bona intenció o, simplement, respondre un correu amb amabilitat. Són gestos petits, però cultivar vol dir precisament això: tenir cura cada dia d’allò que es vol fer créixer. I és que la concòrdia costa. Però probablement costa molt menys que viure permanentment en discòrdia.