La felicitat, la feina i el sentit de la vida
17
de Gener
de
2026
El Palau Macaya és tot un panot barceloní, propietat de la Fundació Bancària La Caixa, obra d’en Josep Puig i Cadafalch, inaugurat l'any 1901, que actualment es defineix com un centre on "repensar el món" que, per cert, prou falta que li fa.
L'altre dia, sense anar més lluny, ens vam trobar una bona colla de repensadors a l’aula gran d'aquest magnífic centre, per reflexionar sobre “el futur del treball i el sentit de la vida en l'era digital” i la veritat és que la trobada, coorganitzada entre la Fundació i la Maleta de Portbou, va ser molt vital i va tenir molt de sentit.
Si vols saber-ne més
La sessió va ser protagonitzada pel filòsof i periodista Josep Ramoneda, impulsor de la Maleta i de l'Escola Europea d’Humanitats; juntament amb la psicòloga i escriptora Sara Berbel, i l'economista i coordinador del think tank de Foment del Treball, Jordi Alberich, com a actors principals.
Es tractava doncs d’una trobada de nivell convocada amb la intenció d'esbrinar quin sentit té la vida i el treball en un món cada cop més abocat a l’ús d’eines digitals. És a dir, sent pràctics, si hi haurà feina per a tothom, què farem si no tenim feina, i quin sentit tindrà la vida sense feina.
"Avui dia els re-tatara-tatara nets d’aquells temorencs activistes gaudeixen de coses inimaginables en aquella època, com jornades de treball de vuit hores diàries, setmana anglesa, vacances pagades o teletreball"
És a dir, una mica com allò que va passar a mitjans del segle XVIII a Anglaterra i Escòcia a començaments del segle XIX i a França i Catalunya a començaments del segle XIX, quan els treballadors van començar a patir pel seu futur davant els “perills” de la instal·lació de fantàstiques màquines de darrera generació a les fàbriques.
Per exemple, a la fàbrica de vapor Bonaplata, incendiada per aquest motiu l’any 1835 al carrer Tallers de Barcelona per una patuleia en plena bullanga, tal vegada reforçada per una bona colla de luddites temorencs de perdre la feina a causa de la mecanització creixent de la indústria.
Com és sabut, la patuleia era una classe social marginada, com ara els actuals working poors com si diguéssim; les bullangues van ser unes revoltes populars especialment inclinades a passar l'estona cremant fàbriques i esglésies i el ludisme va ser un moviment sorgit a la Gran Bretanya entre 1811 i 1830, liderat per un misteriós Ned Ludd i especialment obsedit en la destrucció de la revolució industrial.
Tot plegat, com es pot observar, històries passades. Avui dia els re-tatara-tatara nets d’aquells temorencs activistes gaudeixen, en plena revolució digital, de coses inimaginables en aquella època, com per exemple, jornades de treball legalment fixades en un màxim de vuit hores diàries (una xifra que va baixant...), setmana anglesa (que vol dir que dissabtes i diumenges no es treballa), vacances pagades, sanitat i ensenyament públics de considerable qualitat, prohibició del treball infantil, teletreball, etc, etc.
N’hi havia per tants incendis i tantes destruccions? Vosaltres mateixos. Per tant, primera resposta a la primera autopregunta que em vaig a fer a mi mateix: vivim ara millor o pitjor que abans?
"Vivim ara millor o pitjor que abans? Té sentit la vida si fas una feina que no t'agrada? Serà que tothom serveix i fins i tot podria arribar a excel·lir en alguna feina?"
Segona pregunta: té sentit la vida si fas una feina que no t'agrada? Resposta: no, no té cap sentit. Berbel ens avisa: fins ara fa poc la gent tenia una feina per tota la vida. Generalment al funcionariat, especialment en determinades regions d'Espanya on no hi havia oficines de La Caixa.
Ara, continúa Berbel, la gent canvia de lloc de treball dos o tres cops a la vida. En un futur pròxim, conclou, la gent canviarà tres o quatre vegades de professió.
Justa la fusta!, vaig pensar. És el meu cas, que vaig començar fent d’advocat, després de periodista i finalment de petit empresari de la comunicació. I sense plorar...
Serà que tothom serveix i fins i tot podria arribar a excel·lir en alguna feina? Podria ser, però el que és segur és que excel·lir, o simplement, anar fent la viu-viu en una feina que no t'agrada és pràcticament impossible.
Serà que soc un àlien vingut del futur? Serà que el fenomen tampoc és tan insòlit? Què serà, serà? El cas és que sembla que ningú en el meu cas voldria retornar al passat, al contrari del que passava en aquella mítica (com diria en Toni Aira) pel·lícula Back to the Future, de Robert Zemeckis estrenada l’any 1985, amb un gran èxit de crítica o públic.
Van coincidir finalment els estimats ponents de la taula rodona i molts dels assistents en què la felicitat és una bel-la combinazione entre vida afectiva (família, amics, entorn social), salut i realització profesional.
"L'únic problema és tenir la santa paciència de no conformar-se amb la primera cosa que trobes i no parar fins a fer allò que realment t'agrada i que pot ser més útil a la societat"
Aquesta afirmació es podria completar amb aquella sentència de la doctrina zen que recomana “que la teva feina sigui el teu hobby i que el teu hobby sigui la teva feina”, i amb una altra que m'acabo d'inventar que diu que tothom serveix per a alguna cosa.
El problema, l'únic problema, és tenir la santa paciència de no conformar-se amb la primera cosa que trobes i no parar fins a arribar a fer allò que realment t'agrada i que, per tant, pot ser més útil a la societat. A la teva pau interior, i sobretot, a la de la bona gent que t’envolta.
I a la mala, que la bombin, com diria aquell.
La resta són romanços.