La fi de l’ordre global i el risc de la irrellevància europea

20 de Febrer de 2026

Els darrers esdeveniments a escala mundial apunten a un consens cada cop més ampli: l’ordre internacional que ha estructurat el món des de la fi de la Guerra Freda ha arribat al seu final. No ens trobem davant d’un ajust puntual, sinó davant d’una ruptura profunda que afecta les bases econòmiques, normatives i polítiques del sistema internacional. És, en essència, un canvi d’època.

El nou escenari emergent es caracteritza per una competència oberta i dura entre grans centres de poder. La globalització regulada deixa pas a un entorn marcat pel conflicte estratègic, la fragmentació econòmica i la lluita pel lideratge tecnològic. Les noves regles del joc són clares: s’imposa la llei del més fort i l’Estat retorna com a actor central, tant en la política industrial com en la seguretat i la defensa.

En aquest context geopolític, destaquen tres grans protagonistes: els Estats Units, la Xina i el Sud Global. Aquest darrer no constitueix un bloc homogeni, però sí un conjunt de països mitjans amb creixents capacitats econòmiques, demogràfiques i polítiques que, en determinats àmbits, poden coordinar-se per guanyar influència. L’Índia, Brasil, Rússia, Sud-àfrica, Mèxic, Vietnam o Indonèsia en són exemples rellevants.

Un dels resultats més significatius d’aquesta pugna global és la pèrdua de pes relatiu d’Europa. El 1950, el 22% de la població mundial vivia als països que avui formen la UE; actualment aquesta xifra s’ha reduït al 6%. En aquell mateix any, el comerç europeu representava entre el 30% i el 35% del total mundial; avui se situa al voltant del 15%. La Unió Europea ha estat un projecte d’èxit en termes de pau i prosperitat, però aquests assoliments contrasten amb una creixent irrellevància geopolítica.

"L’ascens dels nacionalismes, la fragmentació institucional i un sistema de presa de decisions basat en la unanimitat dels 27 membres han convertit la governança europea en un mecanisme lent i ineficaç"

Aquesta pèrdua d’influència està estretament vinculada al bloqueig polític intern. L’ascens dels nacionalismes, la fragmentació institucional i un sistema de presa de decisions basat en la unanimitat dels 27 membres han convertit la governança europea en un mecanisme lent i ineficaç. El que podia tenir sentit en la Comunitat Econòmica Europea de sis estats és avui un obstacle estructural.

Davant d’aquesta situació, figures com l’expresident del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, defensen el pas d’una confederació a una federació europea amb recursos i capacitat real de decisió. El canceller alemany, Friedrich Merz, proposa una Europa a dues velocitats. Altres veus plantegen idees encara més ambicioses, com repensar el projecte europeu en clau continental, de Groenlàndia a Rússia.

"La idea de Paneuropa exigiria eliminar la unanimitat, facilitar l’ampliació i establir acords especials de col·laboració gradual, com ara amb el Regne Unit i, a més llarg termini, amb Rússia"

Aquesta visió exigiria eliminar la unanimitat, facilitar l’ampliació i establir acords especials de col·laboració gradual, com ara amb el Regne Unit i, a més llarg termini, amb Rússia. El Brexit ha deixat el Regne Unit més aïllat del que preveien els seus promotors, mentre que una futura aproximació amb Rússia, un cop finalitzada la guerra d’Ucraïna, podria contribuir a l’estabilitat, la seguretat i la complementarietat econòmica europea.

Aquesta proposta connecta amb la idea de Paneuropa formulada el 1922 per Richard Coudenhove-Kalergi: una Europa forta, unida, basada en l’estat de dret, la pau i un patriotisme europeu inclusiu.

El futur encaix de la UE en el món exigeix objectius clars i valentia política. El que és indiscutible és que Europa no pot continuar amb un sistema que frena la presa de decisions i li impedeix parlar amb una sola veu. Sense canvis profunds, la decadència de la UE i dels seus estats membres està assegurada.