Preparant-se per a la guerra

Ens estem preparant per a una guerra? Tot sembla indicar que sí. Els països es rearmen, la desconfiança creix i el món esdevé cada cop més insegur. Mentrestant, ens volen vendre la il·lusió enganyosa del vell lema: “Si vols la pau, prepara’t per la guerra”.

Durant dècades, la governança mundial es va basar en la raó, la negociació i la capacitat d’institucions multilaterals capaces d’amortir conflictes. Avui aquest ordre no existeix. La irrupció d’una ideologia populista, ultranacionalista i d’extrema dreta –que viu de les glòries del passat, nega el canvi climàtic i menysté la immigració– ha capgirat les regles del joc. Davant la por de perdre vots, bona part del conservadorisme polític s’hi acosta, mentre que les forces progressistes han perdut el relat. El resultat és un món on ja no manen els acords internacionals, sinó la força i el xantatge com a llenguatge principal de les relacions entre estats.

Si vols saber-ne més

 

   

Francesc Raventós-Europa ha de trobar el seu lloc al món

Les guerres recents en són un avís. La invasió russa d’Ucraïna respon al vell objectiu imperial d’ampliar fronteres. El que succeeix a Gaza, amb una destrucció massiva que pretén imposar un nou ordre territorial, ha estat qualificat àmpliament de crims de guerra i, fins i tot, de genocidi. I el planeta és ple de conflictes que preferim ignorar: Sudan, Etiòpia, Myanmar, Israel i l’Orient Mitjà, el Congo i Rwanda, entre molts altres. El cost humà és brutal i persistent.

Segons va plasmar l'any passat l'Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), la despesa militar mundial no ha deixat de créixer i ja arriba als 2,7 bilions de dòlars, el 2,5% del PIB global. Els Estats Units, la Xina, Rússia, Alemanya i l’Índia lideren aquesta cursa. Ucraïna, immersa en la seva defensa existencial, hi destina un 34% del PIB. I, el més inquietant: torna l’ombra de l’amenaça nuclear.

Armar-se per no ser engolit

Hem entrat en una cursa armamentista que sembla imparable, mentre l'ONU i els organismes multilaterals han quedat arraconats. Les lliçons del passat s’ignoren. Margaret MacMillan, en el llibre 1914. De la paz a la guerra, explica com Europa va abocar-se a la Primera Guerra Mundial amb entusiasme bèl·lic i amb la il·lusió d’un conflicte ràpid i victoriós. El resultat: quatre anys de devastació i milions de morts.

Qui vol ara la guerra? Hi ha poderosos sectors ideològics, polítics, econòmics i militars que se senten forts i creuen que la confrontació és el camí per ampliar poder, influència i territoris. Entre els principals beneficiats, la poderosa indústria armamentista i financera que hi gira al voltant.

"Hi ha poderosos sectors ideològics, polítics, econòmics i militars que se senten forts i creuen que la confrontació és el camí per ampliar poder, influència i territoris"

Als Estats Units, determinats cercles volen garantir que cap potència pugui disputar-los l’hegemonia en el futur. La Xina es rearma silenciosament esperant el seu moment.

Rússia vol guanyar la guerra d’Ucraïna a qualsevol preu. La Unió Europea (UE) tem una Rússia expansionista; l’Índia observa amb recel l’ascens de la Xina; i el Pròxim Orient continua en ebullició. Arreu del món, tothom es prepara per allò que pugui venir.

Hem entrat en una etapa de tensions creixents on augmenta el “risc d’accidents”, també nuclears. Només una entesa entre les grans potències i un compromís real de desarmament pot allunyar-nos d’aquesta cursa armamentista que ens empobreix a tots (i, en particular, als europeus) i pot acabar desembocant en més guerres.