Finançament autonòmic: i ara què?
06
de Febrer
de
2026
Ja sembla clar que la proposta d’acord inicial de nou finançament autonòmic, tal com la formulà la vicepresidenta del govern espanyol amb el plàcet inicial d’ERC i alguns acòlits, difícilment tirarà endavant en els termes pactats, com alguns havíem predit. Ni tan sols el nomenat G8 en un comunicat el dona per bo, tot i les ganes, comprensibles, que tenen de tornar al business as usual i enterrar un procés que no ha portat enlloc. Es qualifica reconegudament com a insuficient, i diu que cal continuar negociant. S’entén de forma bilateral amb totes les forces que no siguin submises, d'obediència espanyolista i dependents de les seves seus centrals.
A hores d'ara, la qüestió hauria de ser, doncs, què s’ha de negociar en aquesta nova fase, que no pot durar massa, de manera que no es posin línies vermells impossibles que malmetin l’objectiu mateix de millora. Com ho és ara, l'exigència d'ERC sobre la gestió al complet de l'IRPF –quan continua essent obvi que el tema no és qui fa la recaptació, sinó a quina caixa van els diners–; o la de tancar amb el nou finançament el dèficit fiscal, significativament d’un cop, com demana Junts. Però sí que es tracta que, altrament, a la negociació se’n posin de línies-objectiu més factibles.
Si vols saber-ne més
La tasca hauria de ser ara la de blindar l'ordinalitat per Catalunya i Balears (aquí, el govern balear està atrapat per què això no s’acordarà mai des d’una taula multilateral), la consideració dels costos diferencials (un euro no compra els mateixos serveis en termes reals sobre la geografia) i el pes de la immigració que una comunitat acull (a causa dels estralls que provoca sobre els serveis socials). En els dos primers casos, això suposaria el reconeixement d’una singularitat evident, tot i encara romandre en el règim comú. A partir d’aquí no s’acaba el món, i a futur encara es poden fer moltes coses, treballant per altres realitats d'operatives basades en més capacitat tributària i responsabilitat fiscal. En definitiva, sortir finalment de models com l’actual, on l’Estat, si fa no fa, ho recapta tot, estima les necessitats de despesa de poblacions ‘ajustades’, i determina recaptacions tributàries normatives per cadascú des de la seva administració general.
Per a veure el camí de les tasques pendents de futur aniria bé a hores d’ara que es publiqués d’una vegada l’Informe elaborat per la Comissió nomenada pel govern català, després de molts mesos i reunions. Sabríem així el que era el full de ruta del govern del president Illa, i que es postergà, tot i estar l’informe conclòs i assumit, per a evitar les possibles contradiccions amb el contingut que de pressa i corrents va presentar el govern de Madrid. Així mateix, seria convenient que la Generalitat publiqués ja la balança fiscal que ha d’acompanyar la proposta de pressupostos, a la qual l’obliga el Parlament. Que no es condicioni aquesta a la que pugui emetre el Govern espanyol davant de la pressió de Junts publicant totes les balances fiscals de l’Estat. Balances que, per cert, moltes comunitats mai no han demanat i que veuran en la seva publicació una ‘crueltat intolerable’ -més llenya al foc!-.
"Tard o d’hora caldrà afavorir una proposta que s’ajusti a la realitat política; dues velocitats, com es demana també avui a la Unió Europea"
Per a Catalunya, amb les dues peces d'informació i coordinació a la taula tindríem evidència de la voluntat catalanista del govern del PSC, podríem valorar millor el pes exercit per ERC i quin residual hi podria aportar la negociació de Junts per a la millora global del finançament de Catalunya. En el tram final per donar una empenta a la millora del finançament de Catalunya, hi identificaria en aquests aspectes esmentats la tasca ara pendent.
En tot cas, crec que tard o d’hora caldrà afavorir una proposta que s’ajusti a la realitat política. Dues velocitats, com es demana també avui a la Unió Europea (UE), que molt ampliada -cafè per a tots- es vol fer operativa. A la Constitució espanyola, aquesta diferència era ja reconeguda, distingint “nacionalitats i regions”, comunitats de via ràpida i de via lenta, de l’article 151 i del 143.
Un model que acollís, a elecció de les comunitats, una versió més aviat basada en les capacitats fiscals i en l’autonomia financera, i que no sigui només en la despesa, a canvi de més responsabilitat fiscal, perquè no fos “gratuïta”. Que convisqués amb una versió més garantista, basada en l’estimació de necessitats fiscals per aquelles comunitats que així ho vulguin. A l’estil de l’actual, però millorada. Que acollís les preferències d’aquells ciutadans que declaren persistentment que amb la descentralització actual en tenen prou i de sobres, respecte d’aquells que la consideren insuficient i que aspiren a una convivència en llibertat, federal, pactada, a canvi de compartir ingressos i ser solidaris. Que així acceptin compartir un mateix Estat en què ningú no faci trampes: ni dúmping fiscal, ni reclamar incessantment recursos “necessaris” – a vegades després d'abaixar impostos –, ni estimacions discrecionals de recursos, ni amb comunitats que s’aprofiten dels seus drets històrics per esquivar les seves contribucions solidàries.