Florir

08 d'Abril de 2026

Observar les plantes és un dels millors plaers adults que es poden escollir. Hi ha qui gaudeix mirant la gent pel carrer, però a mi m’agrada encara més veure com les plantes creixen respecte de la nit o el matí anterior. Ara, en ple inici de la primavera, ho fan a una velocitat inimaginable fa només uns mesos. És curiós com els cicles de la vida es repeteixen cada any i com, cada any, al voltant d’aquestes dates, escric un article sobre els canvis de la primavera. Tot plegat deu resultar bastant repetitiu de llegir, penso a vegades. Però després recordo que, en realitat, els éssers humans no en tenim gaire bona memòria.

Fem exercicis de memòria i procurem recordar les coses que ens importen, però cada any, quan arriba la primavera, tornem a sorprendre’ns de com ens afecten els canvis d’hora. Tornem a pensar que potser som al·lèrgics a alguna cosa, però no acabem anant al metge a mirar-ho. Tornem a constipar-nos perquè un dia més ens hem deixat la bufanda a casa i continuem queixant-nos que la pluja comença a cansar, que potser no és tan agradable, això que plogui cada dia. Cada any fem els mateixos comentaris: la primavera ha vingut aviat o tard, mai havia fet tant fred a l’hivern, el temps canvia respecte a la nostra infantesa, o que això del canvi climàtic es nota. Repetim frases, una vegada i una altra, com si les diguéssim per primera vegada. Tenim mala memòria, o som tossuts, em pregunto, arribats a aquest punt?

Hi ha alguna manera de trencar aquests cicles repetitius? Si l’únic que caldria és recordar què vam fer fa uns anys, o sortir a fora i mirar el temps, o senzillament ser previsors i portar una peça d’abrigar més a la maleta que carreguem amunt i avall tot el dia. I aleshores penso: si existís aquesta manera de canviar-ho, la voldríem? Potser repetim cada any les mateixes coses perquè, en realitat, és bonic fer-se el sorprès cada vegada. Hi ha una certa gràcia quan diem: "ostres, m’he deixat la bufanda"; o "mira que boniques que estan aquest any les flors"; o "els ametllers han florit abans" —o potser no, potser sempre ho fan per aquestes dates. Hi ha una certa informalitat ritualista, si és que la volem anomenar així, en això d’anar repetint les mateixes coses estació rere estació. I penso que és justament aquí on hi ha una part de la seva gràcia, una qualitat que potser només sabem apreciar del tot quan ens fem (més) grans.

"No voldria romantitzar el conflicte, però sí reivindicar que, a vegades, no cal entendre-ho tot ni explicar-ho tot a través de les veritats de la ciència"

Hi ha alguna cosa bonica en deixar-se impressionar. Encara més quan ja en sabem la resposta. Perquè ja sabem què passarà: ja no som criatures. Sabem que les flors tornaran a florir, que les plantes que no han resistit l’hivern tampoc resistiran la primavera, però que potser n’hi haurà alguna que ens sorprendrà. Sabem que si algú és al·lèrgic al pol·len, ho passarà malament aquestes setmanes. I també sabem que, si sospites que tens una al·lèrgia, el més assenyat seria anar al metge, en lloc de fer veure que és una casualitat temporal. Ja ho sabem, tot això. Però hi ha un cert no-sé-què a deixar que passi una vegada i una altra. A deixar que es repeteixi. A no resoldre-ho tot. A permetre que les coses evolucionin sense resposta immediata ni solució. No voldria romantitzar el conflicte, però sí reivindicar que, a vegades, no cal entendre-ho tot ni explicar-ho tot a través de les veritats de la ciència. Hi ha coses, com per què les flors tornen a florir, que és millor deixar que tan sols passin.