Conte de carbassa, conte que passa

S’ha mort la carbassera*. Fa unes setmanes escrivia sobre la meva nova carbassera, sobre el projecte que ha suposat per a mi tenir cura d’una planta que ha crescut tan de pressa que va arribar a ser, durant els llargs dies d’estiu, l’obsessió constant del jardí. Després de tornar de vacances i com a conseqüència (creiem) d’una plaga i d’un excés de sol, ens hem trobat una cosa amorfa rostida, mig podrida i sense rastres de cap de les flors de color mostassa que lluïa unes setmanes abans. Sembla que el conte ha arribat al seu final.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Estem perdent el cap amb la jardineria?

Era d’esperar que la capsa aviat se li faria grossa, però el que no esperava és que veure-la en aquest estat no m’hagi trencat el cor. La vida segueix, i també la de la carbassera. No hi ha cap metàfora, tampoc cap frustració per no haver aconseguit carbassetes petitones per tallar al final de l’octubre. Hauria estat bonic poder fer sopa de carbassa, però aquest any l’haurem de comprar al supermercat de confiança. Hauria pogut ser entretingut ensenyar a les nostres amistats i familiars que, la llavor que tan curosament vam plantar el passat mes de juny, que va esdevenir una cosa ben grossa, que feia molta patxoca i que va ser origen de moltes bromes, ara s’ha reduït a unes soques mortes en una capsa de fusta feta a mà amb molta paciència.

Entre molts dels errors que vam cometre pel camí, un va ser plantar massa coses a la mateixa capsa; si bé era grossa i permetia més d’una futura planta, potser pensar que podia encabir cinc fileres de cinc llavors va ser una derrapada d’optimisme. El segon gran error va ser creure que dues persones amb uns coneixements baixos de jardineria, però una ambició alta de convertir deu metres quadrats en una jungla podrien haver fet sobreviure absolutament totes les empreses vegetals que es van proposar plantar en una primavera. Els llibres i els vídeos ens van ajudar molt, però l’experiència és un grau que ni tan sols l’àvia, a qui videotrucava sovint per dubtes, suggeriments i receptes secretes per fer que la carbassera continués creixent.

"Hem posat molta cura en una cosa que finalment no ha sortit bé. No passa res. A la natura també li passa, això, i no per això deixa de ser tan meravellosa com és"

Malgrat el final trist d’aquest conte, la carbassera ens ha portat moltes alegries. Hem estat molts dies pendents de veure com creixia, hem somiat de dia moltes estones sobre què faríem si la carbassera ens donaria carbassetes o si, de tan ràpid que creixia, ens acabaria engolint a la nit mentre dormíem. Hem posat molta cura en una cosa que finalment no ha sortit bé. No passa res. A la natura també li passa, això, i no per això deixa de ser tan meravellosa com és. A vegades les coses surten bé i a vegades no. No cal culpar-se ni martiritzar-se. Només aprendre dels errors d’aquest any perquè, l’any vinent, si tornem a plantar una llavor de carbassa, no ho fem en una capsa, i regulem millor l’aigua. I així, conte de carbassa, conte que passa.

*En català correcte es diu carabassa, però aquest article està escrit a la gironina.