Moments de dol

Ahir anava a la feina en bicicleta i he recordat com somreia. Em mirava d’una manera amable, sabent el que amagava sota aquella cara de fer veure que tot estava bé. En sé molt, de fer veure que tot va bé, però existeix la debilitat que, aquells qui em coneixen, aprenen a reconèixer un somriure real d’un d’impostat. I aquí és quan el vol es descobreix amb una petita llàgrima sota l’ull esquerre.

Hi ha un moment fort als dols on penses que el món s’acaba; i quan descobreixes que la vida continua endavant guardes només alguns moments de dol. No són moments en què et trenquis, tampoc emocions tan fortes com al principi, on l’angoixa, la ràbia i la tristesa et posseeixen per dins. Són moments en què connectes amb aquestes sensacions, però des d’una posició actual, des d’un lloc que ja no és el dolor, i des d’on, amb un somriure petit i impostat, recordes algunes coses, boniques o no.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-He canviat d’opinió: les cafeteries no són espais per treballar

A vegades els moments de dol apareixen quan menys ho esperes, però en la majoria d’ocasions ja saps quan vindran. Saps que els dies especials, algunes seccions del supermercat, l’olor de camp acabat d'adobar o un pare i una filla et trencaran per dins. Aquests fan mal, però són més senzills de solucionar, perquè ja els pots esperar i anticipar i, en dies d’hores baixes, també pots, senzillament, evitar aquests estímuls. D’altres, tanmateix, apareixen per sorpresa, i aquests són els més complicats, perquè t’agafen desprevinguda, sense eines i sense respostes, i sovint en els pitjors dels moments i contextos.

"Plorar al transport públic és de principiants, però plorar en una reunió sobre pressupostos… aquesta és la veritable gesta"

Plorar al transport públic és de principiants, però plorar en una reunió sobre pressupostos… aquesta és la veritable gesta. Perquè ningú es creurà, en cap circumstància ni univers paral·lel, que t’has emocionat en pensar que donar mil euros més a aquell pressupost serà un acte triomfal o que canviï la vida de ningú. I aleshores pots fer veure que se t’ha irritat l’ull amb la lentilla, que tens al·lèrgia als plataners o, amb la cara valenta, deixar anar un “perdoneu, per on anàvem” i deixar que tothom et miri amb una barreja de llàstima i preocupació durant els pròxims deu minuts.

Els moments de dol, la major part de les vegades, no duren més d’uns quants segons. Un record inesperat trenca totes les qüestions mundanes en les quals estaves pensant i s’introdueix al teu cap, de manera invasiva i violenta, arrasant amb tots els altres pensaments que hi havia abans. “No pateixis, quan sigui el moment, seré aquí”, sento en veu baixa al cap, com el drac es comunicava amb el seu genet a la pel·lícula, i em recorda que cometré moltes estupideses al llarg de la meva vida perquè de perfecte, només n’hi havia un, i ara ja no hi és. Aleshores sento una felicitat a dins, una calma de saber que algú vetlla per mi en un altre lloc, proper i llunyà a la vegada, i que tot anirà bé perquè tot es resoldrà d’una manera o d’una altra. 

El miro i somric, i potencialment espanto l’holandès aturat al meu costat, que segurament arriba tard a la feina, i deu pensar que aquesta és la xalada que mira a un punt mort de la carretera somrient cada matí per anar a treballar. Els holandesos van bastant mancats d’imaginació, i jo en tinc per donar i vendre. Suposo que per això els espanto tan sovint, encara més a la via pública. Torno a somriure per dins, el semàfor es posa en verd, i torno a pedalar. No tots els moments de dol són tristos.