Han tornat les orenetes

Hi ha un moment preciós en tot final de febrer que és quan les orenetes tornen a sobrevolar els terrats. Gustavo Adolfo Bécquer ja ho apreciava al seu famós poema com a símbol d’esperança i de temps millors. Als països del Nord, on la foscor s’apodera dels dies durant les llargues setmanes d’hivern, l’arribada de les orenetes passa d’un dia per l’altre, però marca un abans i un després emocional en la vida de tota persona que ha resistit els mesos de l’hivern i les setmanes de pluja i vent sense neu. No és fàcil, la vida al Nord, on l’estabilitat financera es contraposa a coses que al Sud donem per suposades: el sol, el bon temps, la possibilitat de seure a una terrassa sense que se t’emporti el vent o t’inundi les orelles.

És important comprendre que el retorn de les orenetes no només comporta un sentiment esperançador, sinó que activa la planificació primaveral. Quan els holandesos veuen orenetes, treuen les agendes i comencen a planificar tot el que els espera en els pròxims mesos, on, si bé són conscients que no tindran sol ni orenetes, potser sí que es podran treure les jaquetes. Quan era petita observava les orenetes a finals d’octubre des de l’autobús que ens portava a l’escola, i ara les veig mentre recorro els carrers de la meva ciutat d’acollida en bicicleta. Són sensacions diferents, però que em permeten connectar les meves múltiples vides en una mateixa sensació: la d’una cosa millor que està al caure.

"No és fàcil, la vida al Nord, on l’estabilitat financera es contraposa a coses que al Sud donem per suposades: el sol, el bon temps, la possibilitat de seure a una terrassa sense que se t’emporti el vent o t’inundi les orelles"

L’hivern al Nord és dur i fosc, però la primavera, i sobretot l’estiu, són d’una bellesa indescriptible. Tot es converteix en un conte, ple de flors, de persones que somriuen i d’un tipus de calor que escalfa però no crema. Tothom es vesteix de cotó, el dia és llarg i les tardes eternes. Viure al Nord quan fa bon temps vol dir llevar-se d’hora, treballar les hores justes, moure’s amb bicicleta fins al parc més proper i passar-hi les hores de la tarda fins que, cap a les onze, es comença a fer de nit.

Al parc s’hi fa de tot: un cafè, una cervesa, una trobada amb amics, una festa d’aniversari infantil, un campionat de voleibol o, fins i tot, classes de danses llatines. El temps de l’estiu, en certa manera, és un regal per haver suportat el temps de l’hivern. Sé que les persones que viuen encara més al Nord diran que això no és res comparat amb Rovaniemi, Moscou, Tallinn, Riga, Estocolm o, fins i tot, Oslo. Però la veritat és que per a algú que ha assumit que el sol sempre era allà durant vint-i-cinc anys de la seva vida, es fa difícil descriure la felicitat que un matí assolellat pot aportar als ànims.

"És bonic que, després de tants anys, encara em faci somriure l’arribada d’uns ocells que, com moltes altres persones en què em sento inclosa, han sabut fer la seva vida anant amunt i avall"

Avui, quan m’he aixecat, he anat al pati i m’he assegut a una de les cadires per admirar-les. Hi havia un grup fent giravoltes al cel, d’un costat a l’altre, com dient "hola", però amb grans distàncies i a gran velocitat. Potser és pensament màgic o potser realment estaven saludant. No ho sabrem mai. Però el que sí que sé és que és bonic que, després de tants anys, encara em faci somriure l’arribada d’uns ocells que, com moltes altres persones en què em sento inclosa, han sabut fer la seva vida anant amunt i avall.