Un dels errors que es cometen quan es diu que el turisme català no surt a compte consisteix a interpretar que el qui això assegura està en contra del turisme com activitat econòmica. I aquest risc és el que es pot cometre en interpretar les consideracions de l’Informe Fènix. El turisme, tal com es considera als països evolucionats, és una mena de complement econòmic que ajuda que determinats sectors arrodoneixin la seva economia. El del comerç de les ciutats, pel que fa al turisme urbà, i el de les economies agràries, quan parlem de turisme rural.
En qualsevol cas, sempre és un complement que, en l'àmbit dels estats, també ajuda a arrodonir l’entrada de divises i, per tant, la balança comercial. Quan el turisme esdevé un bocí massa important de l’economia, les coses no rutllen. Em baso en l’empirisme més evident: ni Grècia, ni Tailàndia, ni Costa Rica ni cap país on el turisme és dominant deixen de ser, en certa manera, pobres. I a la inversa, països fortament industrialitzats amb turisme baix (per exemple, Alemanya) haurien de ser pobres, i no és el cas.
Hem optat pel turisme de bar i sangria. El que va associat a vols barats, no gastar per dinar i buscar només el sol i la platja
Ignoro quina és la problemàtica del sector turístic dels altres països. En el cas de Catalunya, podríem dir que estem davant d’un excés d’oferta per al sector low cost del turisme internacional. Dit d’altra manera, hem optat pel turisme de bar i sangria. El que va associat a vols barats, no gastar per dinar, ja que t’afartes a l’esmorzar anglosaxó que serveix l’hotel, buscar només el sol i la platja encara que l’indret on estàs sigui horripilant -com han esdevingut la majoria de pobles de la nostra costa-, i sopars de gresca barats on l’alcohol de baixa qualitat corre en abundància. Tot això que al turista li costa tan poc, algú ho ha de pagar. Mirem-ho a la menuda.
Algunes consideracions prèvies
- A Catalunya no existeixen llocs de treball barats. Hi ha salaris baixos, això és cert, però un lloc de treball costa molts diners, independentment del sou que guanyi el treballador. La raó és simple: un treballador rep, a més del seu salari, serveis de l’estat del benestar que són per a tothom igual -independentment de quin sigui el seu salari-.
- Una activitat turística com la que té lloc fora de la ciutat de Barcelona és, si no es para atenció, fortament estacional. I més estacional com més se sustenti en platja i sol. Aquesta estacionalitat dificulta que els números surtin positius.
- El turisme de qualitat no existeix. Existeix el turisme car. A desgrat de totes les consideracions morals que es vulgui fer, la qualitat sense un preu elevat no existeix. I un turisme car deixa més beneficis pel país que un turisme barat.
Vist tot això, quines són les xifres econòmiques que manega un hotel estàndard de tres estrelles de la costa catalana? Vegem els paràmetres de l’hotel (l’exemple està extret de l’Informe Fènix).
- Categoria: tres estrelles.
- Capacitat: 50 habitacions (100 places).
- Activitat dividida en tres temporades: alta (juliol i agost); mitjana (maig, juny, setembre); baixa (març, abril i octubre); tancat (gener, febrer, novembre i desembre).
- Pernoctacions anuals: 16.013.
- Empleats i patró de contractació: com que l’empresari vol assegurar-se la disponibilitat de la plantilla, el seu patró de contractació és ampli: plantilla sencera (vint persones) durant quatre mesos; una mica més de mitja plantilla (quinze persones) durant dos mesos; una plantilla mínima (vuit persones) durant tres mesos.
- De mitjana, doncs, un empleat de l’hotel treballa 6,7 mesos, gaudeix d’unes vacances pagades per l’hotel de disset dies i es beneficia de 66 dies de prestació contributiva d’atur per ser treballador fix-discontinu; la resta –83 dies–, rep un subsidi d’atur equivalent al 80% de l’IPREM.
S’assumeix que el salari mitjà per empleat és de 20.500 euros (de l’any 2024).
A Catalunya no existeixen llocs de treball barats. Hi ha salaris baixos, però un lloc de treball costa molts diners, independentment del sou que guanyi el treballador
Amb aquestes premisses, cada treballador, de mitjana, haurà contribuït a l’erari públic amb 211.468 euros al llarg de la seva vida. Per contra, el cost dels serveis bàsics públics (només tenint en compte ensenyament, sanitat, seguretat i justícia) que haurà rebut el treballador seran de 418.106 euros al llarg de la seva vida. Uns 5.438 euros a l’any. Dit d’altra manera, com que els salaris estan altament subvencionats (veure l’article Què és un sector de salaris subvencionats?) tenir l’hotel operatiu de l’exemple li costa a l’erari públic cada any 108.760 euros. En resum, a la societat no li interessa que hi hagi hotels d’aquest tipus.
Alguns diran, per exemple, que aquesta gent que està treballant a l’hotel estarien a l’atur i aquest fet ens costaria més diners tots. Fals. Perquè els treballadors de l’hotel són majoritàriament immigrants. I aquest és el fet pervers que ha generat l’economia catalana: hem cridat immigració per fer feines que no ens feien falta -ningú necessita un hotel de tres estrelles que ens costa diners-.
Gran diferència amb el model d’immigració de la resta de països europeus, que ve a cobrir llocs de treball necessaris en feines que ningú vol fer. Però encara hi ha més. Aquesta falta de control immigratori -no regular-lo per tal de sortir-ne tots beneficiats: la societat i l’immigrant- ha generat un fet laboral i econòmic especialment terrible: es munten negocis que només són viables amb mà d’obra immigrada, independentment que el negoci sigui necessari per al país o no.
Conseqüències importants
- Aquests recursos que la nostra economia ha d’emprar per mantenir l’hotel operatiu, podrien anar a parar a sectors estratègics i productius. Es desvien recursos preciosos de tots per mantenir una baixa productivitat i els beneficis d’un suposat empresari que duu a terme una activitat que no només no li interessa al país, sinó que, a sobre, costa diners a tots plegats i fa baixar el benestar general.
- Algú pot argumentar que l’hotel sí que és necessari, doncs venen turistes a emplenar-lo. Efectivament, venen turistes perquè, entre tots -amb la subvenció encoberta que hem de fer per tal que els treballadors rebin els serveis socials que legítimament els pertoca- fem que cada nit d’hotel sigui 6,8 euros més barat del que tocaria. I amb un agreujant: aquesta subvenció la hi donem a un estranger (el 80% de les ocupacions hoteleres de Catalunya són de visitants estrangers).
- L’excés de flux immigratori no planificat i d’impossible gestió, crea problemes de tot tipus: socials, d’habitatge, d’integració, de dilució de la nació, etc. A més del cost que ja hem vist.
Tots aquests detalls, i més, es poden trobar a l’Informe Fènix. També s’hi inclouen possibles solucions. Ara bé, no ens enganyem: en el cas del turisme qualsevol solució passa per, en una primera etapa, aturar l’obertura de nous establiments turístics, i a llarg termini reduir-ne l’oferta. Recordin que no existeix el turisme de qualitat -cançoneta utilitzada ad nauseam per un sector que no té intencions de canviar-. El que sí que existeix és turisme car i, per tant, el que cal és reduir l’oferta existent.
No existeix el turisme de qualitat. El que sí que existeix és turisme car i, per tant, el que cal és reduir l’oferta existent
Voldria deixar clar que l’empresari que actua de la manera descrita a l’exemple no pot ser estigmatitzat. La llei li permet fer-ho, i l’ajuntament corresponent l’invita a obrir hotels. El que falla és la governança de Catalunya, que hauria de tenir al cap un model de país que, pel que sembla, ningú té. Catalunya, insisteixo, no necessita turisme de qualitat -fet inexistent-, però sí que necessita empresaris turístics de qualitat. I el legislador i el governant tenen l’obligació de fer la purga corresponent.