Gestió pública: el paradigmàtic cas de la C-59 (final?)

Abans d’aquest article, n’he publicat dos més sobre el mateix tema: la gestió pública. Aquest era l’objectiu. L’excusa eren unes obres a la C-59 que van començar en un temps remot que se m’ha perdut a la memòria. Però m’ha estat bé. Vull dir, que m’ha servit de mostra per posar en evidència que si tot continua igual no arribarem a enlloc. I ho dic perquè d’ençà del darrer article sobre el tema -Gestió pública: el paradigmàtic cas de la C-59 (continuació)- he tingut l’oportunitat de conversar amb tècnics especialistes en la matèria de l’obra pública. Uns, empleats públics; altres, privats. Les conclusions que es poden extreure són, per fer-ho fàcil, comunes. Quines?

Algú pensaria que el principal problema amb què es troba l’obra pública a Catalunya és el pressupost. O, dit d’altra manera, l’obtenció de diners. Doncs no. Diners per gastar, n’hi ha. Un bon exemple el tenim en una notícia que és recurrent als nostres mitjans. Resulta que l’Estat planifica i pressuposta unes obres que, després, no s’executen. Els diners hi són, però no sabem gastar-los. Sembla mentida, però és així. On és, doncs, el principal obstacle?

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-Gestió pública: el paradigmàtic cas de la C-59

Fa temps li vaig fer una pregunta a un economista que sap del tema de despesa pública. “Escolta” -que li vaig dir a aquest amic- “sempre es parla de l’obra pública pressupostada i no executada per Madrid, i mai ningú m’informa dels detalls: a què és degut?”. Vaig voler anar més enllà, ja que quan es practica aquesta mena d’autocensura -que és la pitjor- en els mitjans catalans, normalment es deu al fet que la culpa es troba a casa nostra i els periodistes no s’atreveixen a trepitjar cap ull de poll als polítics. “A tu no et sembla que un dels principals problemes està en els nostres ajuntaments?”, vaig insistir al meu amic. “Tu ho has dit!”, em va respondre. I vet aquí que les meves perquisicions d’aquests dies m’ho han confirmat.

Resulta que aquesta obra que vaig agafar com a simple exemple ha multiplicat el seu pressupost per set. Motiu? Les demandes permanents dels ajuntaments on s’executen les obres. “Aquí, feu-nos una parada de bus”, “ara, una entrada més gran a aquesta zona”, “això quedaria millor amb una rotonda”, “aquí feu un carril doble perquè la gent s’hi mata en volen avançar”, etc. En resum: un no viure. Algú dubta que l’estació del tren d’alta velocitat del Camp de Tarragona no és res més que una decisió de Madrid pressa per alguns que ja estaven ben bé tips dels alcaldes de la zona? I han vist el que està passant ara, altre cop, amb l’estació intermodal que s’està construint prop d’allí?

"Algú pensaria que el principal problema amb què es troba l’obra pública a Catalunya és el pressupost. Doncs no. Diners per gastar, n’hi ha"

Els ajuntaments són mestres en posar bastos a les rodes. De qualsevol classe. Vull dir, que es necessiten estudis mediambientals, permisos legals, informes tècnics, consens amb els veïns, etc. Però no es necessita cap cèdula ni autorització per organitzar xocolatades o festes majors. O qualsevol altra collonada que recomani el populisme dominant a les entitats locals. Algú es pensa que el retard en renovables que porta Catalunya se l’han inventat a Madrid?

No cal dir que, per acabar d’amanir tot aquest sainet, hi ha diversos elements sempre amatents a fastiguejar. Per exemple, els baixos salaris que paga la Generalitat que impossibiliten mantenir en plantilla els professionals que necessita. Un factor que no només provoca que els marxin cap al sector privat, no senyor. També fugen a altres administracions com ara les diputacions provincials (altrament conegudes com “les menjadores”) que paguen molt millor i no les controla ningú.

"Els ajuntaments s’han convertit en màquines farcides de buròcrates i amb perspectives de vol gallinaci"

En resum, el país funciona de miracle: l’administració del govern va tirant malament, els dossiers es perden, els funcionaris estan mal pagats, el Parlament genera lleis i burocràcia perquè, com mai hi ha majoria de govern, tot són concessions puntuals, tot són nyaps part d’un desori total. I els ajuntaments s’han convertit en màquines farcides de buròcrates i amb perspectives de vol gallinaci – d’aquestes administracions locals en tenim mil, que constitueixen una autèntica metàstasi-. El resultat final de tot aquest Cafarnaüm me’l resumeix un servidor públic de la Generalitat: “Avui no seríem capaços d’organitzar els Jocs Olímpics. Seria impossible!”.