Aquest diumenge passat van tenir lloc les eleccions municipals a França. Bé, la primera volta. El sistema electoral francès no està dissenyat de qualsevol manera. Sempre es busca la legitimació democràtica i l’eficàcia a l’hora de governar. I, cosa important, es busca la representació del territori.
Hi ha la imatge errònia, molt estesa, que França és un país centralista. Res més allunyat de la realitat. Els diputats de l’Assemblea Nacional són elegits per districtes electorals unipersonals, el que fa que el diputat es degui al territori i el defengui per sobre de tot -inclús del partit, si cal-. I el Senat -que té idèntics poders que l’Assemblea i pot elaborar lleis- és elegit per sufragi indirecte. És a dir, els electors del Senat són els poders locals: municipis i regions.
Tot això ho dic perquè després ens preguntem per què a França les infraestructures -trens de rodalies i aeroports- són gestionades per la regió o el municipi, mentre que nosaltres patim Renfe i Aena. Simple. Els nostres diputats i alcaldes es deuen al partit i no al territori.
Però anem a veure com funciona el sistema electoral municipal francès i, després, en traurem alguna conclusió.
El nombre de regidors municipals, a França, depèn de la mida del municipi. Des de set regidors per a ciutats amb menys de 100 habitants fins a 69 per a aquelles amb 300.000 habitants o més. Els votants trien una llista tancada de candidats (a França es qualifica de complete) presentats per un grup o partit. Cada llista ha de tenir almenys tants candidats com escons hi ha per cobrir al consell municipal en la seva totalitat. Antigament, hi havia la pràctica del panachage, que consistia a afegir o eliminar noms o canviar l'ordre dels candidats en votar. Actualment, aquesta pràctica només està autoritzada per als municipis amb menys de 1.000 habitants.
Els escons que s'han d'omplir es distribueixen entre les llistes de candidats segons el nombre de vots obtinguts per cada llista candidata, amb un bonus a la llista que quedi primera. Aquesta gratificació de majoria dona prou regidors per tenir la meitat del consistori i com que l’alcalde té vot de qualitat, la majoria està garantida. Aquest sistema està dissenyat per oferir una governança estable al municipi i mantenint la representació democràtica de les llistes competidores.
El sistema francès està dissenyat per oferir una governança estable al municipi i mantenir la representació democràtica de les llistes competidores
El sistema funciona sota el mètode de les dues voltes. A la primera volta, els votants voten per la llista que triïn. Si una llista obté una majoria absoluta, rep un nombre d'escons igual a la meitat dels escons que s'han d'omplir -el bonus de majoria-. Les llistes que han obtingut menys del 5% dels vots emesos són eliminades. Els escons restants es distribueixen entre les llistes restants amb la representació proporcional a la mitjana més alta, segons el nombre de vots obtinguts.
Si cap llista obté una majoria absoluta, s'organitza una segona ronda. Només les llistes que hagin obtingut almenys el 10% dels vots emesos a la primera volta poden presentar-s’hi. Les llistes es poden editar o fusionar entre elles. No és possible presentar-se a la segona volta sense haver estat candidat a la primera volta. La distribució dels escons es fa després, segons el mateix principi que a la primera volta, però ara no cal obtenir la majoria absoluta. A la llista que queda primera se li assigna la meitat dels escons i la resta es distribueixen entre les altres llistes dels escons restants per representació proporcional a la mitjana més alta.
Les ciutats de París, Lió i Marsella tenen un sistema propi. Funciona igual que el sistema estàndard, però la circumscripció és el districte de barri. I els districtes elegeixen el consistori central i l’alcalde. Per això, a aquestes ciutats, els districtes tenen molt de poder -gairebé tot pel que fa al seu districte-.
Bé, dit això: quins avantatges té el sistema per contraposició al nostre? Jo en veig, grosso modo, tres.
- Dues voltes. L’elector pot rectificar i veure si potser es va equivocar. O perfeccionar el vot. És l’hora de rectificar el tir, sense dubte. Perquè el cos electoral, la globalitat, no ha donat una majoria clara.
- En cas d’haver d’anar a segona volta, fa que les llistes hagin de pactar. Però amb llums i taquígrafs. És un període apassionant -encara més que el període electoral normal-. Les discussions són obertes i tothom mira de fer pactes guanyadors per a la segona volta perquè, qui quedi primer, s’endú la majoria. O sigui, no hi ha pactes de farol: o són per guanyar, o són per perdre. Els debats sobre aspectes concrets de la ciutat són molt vius. I han de convèncer l’elector per tal que voti el pacte establert. No existeixen, com aquí, els pactes postelectorals d’esquena a l’electorat. Allí els pactes s’han de referendar amb la segona volta -només cal recordar les estafes postelectorals que van portar a l’alcaldable Trias a dir “que us bombin!” -expressió educada del nostre popular “aneu-vos-en a la merda!”.
- Estabilitat. El govern de la ciutat té la confiança que pot governar amb tranquil·litat i fer la feina del programa electoral que ha estat votat. Fer servir els ajuntaments com ridículs parlaments amb mocions de censura, transfuguisme, etc., només té lloc entre nosaltres. L’ajuntament està per asfaltar els carrers, l’enllumenat, la neteja, etc. Fer feina concreta. No pas per practicar la politiqueta de campanar amb ínfules de Westminster.
En resum, tenir una bona governança comença per tenir un bon sistema de selecció. I això serveix per a una empresa i per un país. El nostre sistema municipal està dissenyat per ser el reducte dels més incompetents. I si, excepcionalment, un alcalde surt bo, sempre ho és a contracorrent. Perquè el sistema està dissenyat per tal que els ajuntaments catalans concentrin els pitjors vicis de la raça.
I els actes tenen conseqüències. Quan surts Pirineu enllà, sobta l’endreç i la bellesa de la majoria dels pobles. No és per atzar que nosaltres tinguem els pobles més lletjos d’Europa. I que la major part de la destrucció del territori hagi tingut lloc després de la mort de Franco. Com deia Einstein: Déu no juga als daus.