Per la porta del darrere

Les persones de la meva generació hem viscut amb un silenci. Amb un silenci gegant que se’ns ha venut amb por. Molta por. Un silenci dels que ja no hi són i que van marxar massa aviat per una cosa que hem anomenat col·lectivament com “la puta merda del cavall”. Des de petita he sentit aquesta frase en converses d’adults, sempre amb comentaris borrosos que no s’entenien massa, però era evident que no parlaven d’un animal. Mai hi havia claredat en res que venia abans o després d’aquestes paraules, i tampoc tardava massa a acabar-se la frase amb un “en fi”, “quina merda” o tan sols un sospir. La meva generació s'ha criat amb un silenci que sabíem que era massa dolorós trencar per aquells que van ser joves als vuitanta.

Carla Simón, directora de cinema i filla de dues persones que van morir per la SIDA a causa del consum d’heroïna, ha sabut posar-ho sobre la pantalla d’una manera espectacular: sense romantitzar, sense victimitzar, sense culpabilitzar. Ha mostrat una realitat complexa i amb molts matisos sense posar-hi res més que el realisme màgic d’algunes escenes que permeten a la protagonista, la Marina, entendre de quina manera pot desxifrar els silencis dels seus pares als vuitanta.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Tinc la crisi dels 30

Què amaguen aquells sospirs, aquelles dates confoses, entendre per què va costar tant a aquells avis pastats a l'antiga acceptar que el seu fill havia mort per VIH. La pel·lícula està basada en fets reals a partir del diari de la mare de la directora, que a la vida real havien estat unes cartes. Amb una veu present al cap de la nostra jove protagonista, els seus pares es presenten al llarg de la pel·lícula com ombres, dos fantasmes que intenten acompanyar-la en la recerca dels silencis enterrats.

La pel·lícula, però, no va sobre drogues, ni tampoc sobre la SIDA: el que enfronta la pel·lícula és el silenci dolorós que genera la frustració de no tenir records o de tenir-ne masses. El rol que la memòria juga a les nostres vides per reconciliar-nos amb un passat que ni tan sols era el nostre, sinó el dels nostres amics i les nostres famílies. Lluny del debat de la culpa, que és estèril i no ens duria a les respostes que necessitem.

"La memòria no només és valuosa per no repetir el passat, també ho és per poder viure en pau en el present"

Si va ser culpa seva o no matar-se per estar enganxats a una droga no altera el resultat ni tampoc ajuda a comprendre les raons que van impulsar tota una generació a provar tot allò que havia estat prohibit, reprimit i represaliat a l’anterior. La memòria no només és valuosa per no repetir el passat; també ho és per poder viure en pau en el present. Recordar sense por, sense culpa, sense vergonya, però, a la vegada, tampoc santificar o exculpar la massacre silenciosa que va suposar el consum d’estupefaents als vuitanta.

En una entrevista, Simón explica: “Les meves memòries no seran gens fiables, perquè s’hi barreja una mica allò de tothom”. Però jo em pregunto: seran fiables les memòries d’algú? No és aquesta facultat humana que ens beneficia i ens tortura una de les ciències més inexactes que existeixen? Recordem en funció de factors molt aleatoris: allò que ens recordava a algú, allò que ens va fer sentir bé, allò que ens va causar dolor, allò que era idèntic o diferent de la resta… Mai es recorda ni exactament ni completament. Els records sempre són borrosos, incomplets i confusos, i justament aquí rau la seva gràcia, en el fet que és allò que aconsegueix romandre el que acaba quedant com a memòria. En el pla col·lectiu, la cosa canvia: la narrativa més dominant és la que s’imposa sobre les altres. I com que era massa dolorós acceptar que hi va haver una massacre, hem preferit viure en el silenci del dolor.

"Mai es recorda ni exactament ni completament: els records sempre són borrosos, incomplets i confusos, i justament aquí rau la seva gràcia"

Perquè, a vegades, encara que faci mal, la ferida s’ha de poder remoure. Se n’ha parlat poc, del que va passar als vuitanta, però seríem ingenus si penséssim que això ja no passa avui. Passa menys, passa a altres persones, passa en indrets estigmatitzats, però encara passa. Ja no mor tanta gent perquè la ciència ha permès trobar solucions i la divulgació prevenir moltes situacions, però no podem fer com si aquesta fos una qüestió superada. Per això, pel·lícules com Romería són tan importants: perquè ens permeten comprendre les coses en el seu context, i recordar l’última vegada que vam recordar.