Humanoides en una bombolla: lliçons d'intel·ligència

Sempre que surt un vídeo d’un robot humanoide de Boston Dynamics tenim dues sensacions que són indestriables: fascinació i por. Fascinació per l’habilitat mecànica, la precisió dels moviments, la sensació que estem veient una escena de ciència-ficció feta realitat. Por, perquè darrere de cada salt, cada gir acrobàtic o cada gest sorprenent hi ha la intuïció que estem assistint a un assaig general del futur: un futur en què màquines amb aparença humana ens recorden massa a Terminator.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-HAL, Doraemon i l’origen del món

Només faltava que al circ dels robots humanoides hi entrés Elon Musk amb la seva enèsima promesa incomplerta, aquesta vegada en la forma de robot Optimus. Veure’l desfilar en no sé quina presentació, envoltat d’un exèrcit de màquines, no em va semblar el millor argument de venda per algú que pretén que dormim amb un dels seus ginys a casa. Més que la promesa d’un futur amable, semblava una amenaça amb desfilada del First Order de la Guerra de les Galàxies inclosa.

Sempre m’ha semblat que darrere les grandiloqüents promeses de la IA i dels robots humanoides hi ha un defecte de forma, en el sentit més literal del terme. Per què ens entestem a construir còpies mecàniques dels nostres cossos? Posats a fer un “disseny intel·ligent” d’una nova espècie, no els podríem fer millors? Citius, altius, fortius. Si el que volem és un robot que corri més que nosaltres, potser en lloc de cames li hauríem de posar rodes; si volem que arribi als prestatges de dalt de la cuina, posem-li braços telescòpics i, posats a fer, més de dos.

"El mimetisme amb el cos humà no només limita les competències de les màquines que ens han d’ajudar, sinó que és també enganyós"

El mimetisme amb el cos humà no només limita les competències de les màquines que ens han d’ajudar, sinó que és també enganyós: crea l’expectativa que la màquina “ens substituirà” —se’ns assembla massa—, quan en realitat els robots més útils de la història no han necessitat mai disfressar-se d’humans per canviar el món.

El focus hauria de ser en IA i robots que facin el que no ens agrada fer, no allò que ens agrada i en què, a més, som bons. Per entendre’ns: IA que escrigui poesia per nosaltres, no; robots que ens facin la bugada, sí. Tenim un exemple universal de cosa que no ens agrada fer: netejar casa. I és una casualitat que en tenim un cas d’èxit en robòtica: la Roomba. Tothom que n’hagi vist una sap que d’humanoide no en té res —tot i que provoca un cert neguit veure-la atrapada sota la taula topant de cap en una pota i l'altra, una mena de test casolà de Voight-Kampff (Blade Runner).

La Roomba és, juntament amb la Thermomix, el robot domèstic més popular de la història. I no li ha calgut ser gaire intel·ligent, ni assemblar-se’ns gens; només molt competent en el poc que havia de fer: netejar. Rodney Brooks, matemàtic i enginyer informàtic, amb una llarga carrera en robòtica i IA a centres de recerca com Stanford i Carnegie Mellon, va ser qui va crear la Roomba amb aquesta visió.

"La Roomba és, juntament amb la Thermomix, el robot domèstic més popular de la història. I no li ha calgut ser gaire intel·ligent, ni assemblar-se’ns gens"

La idea li va venir l’estiu de 1985, mentre visitava la família de la seva primera esposa en un poblet de Tailàndia. Aïllat per la barrera idiomàtica —ell no parlava tailandès i la família política no parlaven anglès—, Brooks passava hores observant el que tenia al voltant. Un dia es va fixar en els mosquits que volaven per casa: criatures minúscules, amb cervells ínfims, però capaces de desplaçar-se amb una eficàcia sorprenent. La pregunta va sorgir sola: si un insecte tan simple podia ser tan eficient, per què els robots necessitaven sistemes tan complexos i lents?

D’aquella observació en va sortir la intuïció que canviaria la robòtica de serveis: en lloc de dissenyar màquines que necessitessin entendre tot l’entorn abans de fer res, n’hi havia prou amb regles senzilles, sensors bàsics i moviments incrementals. D’aquell pensament va néixer la filosofia que, anys més tard, inspiraria la Roomba: un petit disc rodó que s’ha convertit en el robot més popular, simpàtic i eficient del món. I tot això sense semblar-se gens a un humà.

Brooks no és només un empresari d’èxit. Ja a finals dels vuitanta havia defensat una idea que en aquell moment sonava gairebé herètica: que la IA mai podria ser realment intel·ligent sense un cos. El seu argument era que la intel·ligència no emergeix en el buit, sinó del fet que el nostre cervell està incrustat en un món físic, interactua constantment amb ell i n’aprèn a partir de la percepció i l’acció. En altres paraules: no es pot pensar sense sentir ni actuar.

Aquesta visió, que va batejar-se com a embodied intelligence i que podem traduir com a intel·ligència corpòria, trencava amb la tradició dominant, que concebia la IA com un pur exercici de càlcul simbòlic dins d’un cervell digital descontextualitzat. Brooks afirmava que per entendre i reproduir la intel·ligència calia començar per la cosa més elemental: robots amb sensors i motors capaços de moure’s, explorar i adaptar-se a un entorn real, encara que fos tan simple com esquivar obstacles o seguir la llum. Ho resumia amb: “Intentar construir intel·ligència sense cos és com voler ensenyar a nedar a algú que mai no ha tastat l’aigua”. D’aquesta intuïció van sorgir la primera Roomba i, sobretot, una gran lliçó de robòtica que sembla que els inversors encara no han après.

"Brooks defensa robots funcionals, especialitzats i sovint amb rodes o pinces en lloc de cames i dits"

En les seves darreres intervencions, Brooks ha dit que estem davant d’una bombolla alimentada per vídeos espectaculars i PowerPoints ambiciosos, però que acabarà esclatant (si us recorda a la de la IA és perquè són cosines germanes). Per a Brooks, entrenar robots humanoides amb tècniques d’aprenentatge automàtic, és a dir, a partir de mostrar-los vídeos humans “fent coses”, és “pensament màgic”: ni la biomecànica, ni la percepció, ni l’energia necessària per sostenir aquelles màquines tenen res a veure amb el cos humà. Una mà humana, recorda, té fins a 17.000 receptors tàctils especialitzats que cap robot pot imitar, i un humanoide de 100 quilos que cau mentre et porta el cafè pot ser més un problema de seguretat que no pas una solució. Brooks defensa robots funcionals, especialitzats i sovint amb rodes o pinces en lloc de cames i dits; el mercat sembla embadalit amb la fantasia d’una legió de Terminators servicials.

En el fons, la fascinació pels humanoides té més a veure amb Hollywood que amb l’enginyeria. Ens captiva veure un robot fer salts mortals perquè recorda quan érem jovenets i somniàvem amb el futur amb les pel·lis de ciència-ficció; i ens espanta perquè projectem en aquelles màquines els fantasmes creats per aquestes mateixes pel·lis.

La robòtica útil ja existeix i no té res d’humanoide: neteja, cuina, munta cotxes, explora Mart i desactiva bombes. Brooks diu que la bombolla de la fantasia humanoide està a punt d’esclatar, i que tot el que quedarà és una colla de promeses incomplertes i uns quants vídeos virals. La pregunta és si, quan això passi, ens agafarà badant davant l’espectacle del circ tecnològic o si finalment haurem après que la intel·ligència —humana o artificial— no és qüestió de forma, sinó de competència.