Les idees són gratis

Sempre vaig repetint el mateix: tenir una idea és gratis. Tothom té idees. Tota l’estona. Algunes són bones, unes altres boníssimes. Arriben mentre som a la dutxa, conduint (i parats a la retenció de la C-59 de cada matí), abans d’anar a dormir... Tenir idees és fàcil, però el més complicat és portar-les a terme, i encara és més difícil quan algú diu "d'acord, fem-ho".

Entre tenir una idea i convertir-la en una realitat hi ha un camí feixuc. Un trajecte on es decideix si allò que s’anomena innovació acaba transformant alguna cosa o es queda en una presentació bonica en Power Point que no arribarà mai enlloc. I un dia, al cap dels anys, algú la portarà a terme i direu: sí, jo també vaig tenir aquesta idea cinc anys abans.

Aquesta setmana passada al VIA Empresa diverses persones han parlat d’innovació. Les empreses volen ser innovadores, les administracions volen impulsar-la, i els directius volen incorporar-la a les seves estratègies, però posem sempre el focus en el principi del procés, i dediquem molta menys atenció a tot el que cal perquè aquesta idea sobrevisqui al contacte amb la realitat. Hem de fer que no sigui una bombolla de sabó que explota quan toca la primera barrera física.

"Hem de fer que la innovació no sigui una bombolla de sabó que explota quan toca la primera barrera física"

Tenir una idea ens obre una possibilitat, però innovar és fer que aquesta possibilitat sigui útil més enllà del nostre nas. Una quimera.

Portar a terme la innovació costa diners, temps, talent, capacitat de decisió i recursos que ja estan compromesos en altres projectes molt més prioritaris. Costa convèncer persones, coordinar equips, revisar prioritats i assumir que, per fer una cosa nova, potser caldrà deixar de fer-ne una altra, o hi haurà sobrecostos que s’hauran d’assumir. Costa equivocar-se, corregir, i tornar a provar-ho. I costa, per sobre de tot, mantenir el compromís amb la visió quan desapareix l'entusiasme inicial i comencen les dificultats. Molta diplomàcia i astúcia política.

La innovació no té un patró, i cada tipologia d’empresa funciona d’una manera. No hi ha un marc exclusiu de distància entre idea i execució. Un emprenedor amb una petita startup pot tenir una idea brillant i no tenir el focus o els recursos per portar-la a terme. Una empresa mitjana pot veure una oportunitat i quedar atrapada en el dia a dia per inèrcia. Una gran corporació necessita moltes aliances per dur-la a terme. I l’administració pública encara està obrint un concurs i buscant la manera administrativa per canviar procediments i empescar-se-la.

La idea pot ser la mateixa. El context i les dificultats per executar-la són diferents segons on ens trobem. 

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-Del FOMO al FOBO i el cas d’Oques Grasses

La visió d'una persona difícilment es converteix en realitat sense la implicació de moltes altres, i a vegades tampoc es canvia el rumb amb una reunió. Necessites picar pedra. Una decisió aparentment petita pot afectar diverses àrees, i una iniciativa que sembla evident per a qui la impulsa pot representar una càrrega addicional o un canvi de prioritats per a qui l'ha d'executar.

Innovar també vol dir negociar, escoltar, construir aliances i entendre com funciona realment el lloc on ets, encara que siguis el director general. La diplomàcia deixa de ser una soft-skill i es converteix en una eina de treball valuosíssima. No n'hi ha prou de tenir una visió clara: cal saber explicar-la en llenguatges diferents, aconseguir que altres persones se la facin seva, i generar les condicions perquè la puguin dur a terme. No tothom ho entén igual amb les mateixes paraules, i a la primera.

En una empresa amb una llarga trajectòria, a més, hi ha una dificultat afegida. El coneixement acumulat, la confiança dels clients, i els processos que han contribuït a l'èxit són actius que cal preservar. Però que una cosa s’hagi fet sempre d’una certa manera no ha de ser una garantia d’èxit de present i futur. Transformar una organització amb història consisteix a abraçar el llegat i saber-lo evolucionar. 

Em sembla que hauríem de parlar menys de la innovació com un exercici d'ideació i més com una capacitat d'execució. Generar idees és el principi, però no és suficient. Obrir un laboratori, organitzar un taller creatiu o posar en marxa una prova de concepte pot ser un bon començament, però no demostra, per si sol, que s’estigui innovant. 

"El cubisme no va sortir perquè Picasso sabés on anava amb el seu estil, va anar provant fins a trobar una cosa que, per ell, funcionava"

I això em porta a parlar de l’última part del procés: revisar i mesurar l’èxit d’aquella idea inicial. Si només premiem les iniciatives que arriben a bon port immediatament, difícilment deixarem espai per experimentar... i és tan necessari! El cubisme no va sortir perquè Picasso sabés on anava amb el seu estil, va anar provant fins a trobar una cosa que, per ell, funcionava. Abraçava el llegat, la tècnica, la història, però no va confondre l’activitat amb el progrés.

Innovar exigeix, doncs, dues capacitats que semblen contradictòries: tenir imaginació per plantejar bones idees, i prou disciplina per convertir-les en resultats. També exigeix criteri per decidir què mereix recursos, paciència per superar els obstacles i humilitat per rectificar quan les evidències indiquen que cal canviar de direcció.

Potser el repte més gran és crear les condicions perquè les bones idees puguin prosperar. Això implica assignar-los responsables, recursos i temps; facilitar la col·laboració entre equips; permetre una experimentació controlada i, sobretot, entendre que qualsevol transformació té un cost d’oportunitat. Perquè quan decidim impulsar una cosa nova, també decidim què deixem de fer, almenys temporalment.

Les idees són gratis, i una empresa no demostra que és innovadora pel que imagina, sinó pel que és capaç de dur a terme amb les persones correctes, i que al final del trajecte alguna cosa hagi canviat de debò.